Homilies de l'Efrem

  Si algun dia visiteu el British Museum de Londres, hi trobareu molts tresors. Però n’hi ha un que avui ens pot ajudar a entrar en l ’evangeli : es tracta d’un conjunt de 160 monedes d’or del segle II, que van ser amagades dins una gerra de coure. Algú, en temps dels romans, les va enterrar sota el paviment de casa seva. I no en sabem res més fins que, 18 segles després, l’any 1911, unes excavacions les van treure a la llum. Segurament eren una gran fortuna —i encara ho serien ara—, però ningú no en va gaudir. Qui les va amagar es va morir sense recuperar-les, i els seus hereus tampoc no ho van poder fer. I el descobridor tampoc no se’n va beneficiar, perquè la llei les va declarar patrimoni històric i van haver d’anar a parar al museu. Aquesta anècdota és un bon exemple de com els tresors d’aquesta terra poden perdre’s, quedar oblidats o acabar en mans d’altres. I pot ser un bon punt de partida per entendre les paraules de Jesús: «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre c...

L’evangeli d’avui ens convida a tenir fe, a confiar: «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». I paral·lelament, la litúrgia ens proposa de celebrar la festa de Sta. Teresa Beneta de la Creu, una dels sis copatrons d’Europa. L’any 1964 el papa Pau VI va declarar Sant Benet com a patró principal del nostre continent, i més endavant el papa Joan Pau II va afegir cinc sants més com a copatrons: Sant Ciril i Sant Metodi el 1980, i el 1999 les santes Caterina de Siena —que fou una mística i doctora de l’Església, defensora de la pau i de la unitat de l’Església, Brígida de Suècia —fundadora de l’orde del Sant Salvador i coneguda per les seves revelacions espirituals, i Teresa Beneta de la Creu. De tots aquests sis sants, Teresa és l'única que va viure en temps recents, i tres motius ens poden ajudar a entendre el perquè de la seva proclamació com a copatrona juntament amb sants de...

  Les dues lectures d’avui ens parlen d’un element que tot sovint apareix en les nostres vides, i contra el qual hem de lluitar sovint: el desànim. En la primera lectura , els antics israelites, un cop van aconseguir sortir de l’Egipte, es van trobar amb una realitat que no era la que esperaven; i si bé desitjaven la llibertat, un cop la van tenir es planyien d’allò que havien deixat enrere. També Moisès es desanima i es lamenta al Senyor de la situació que els toca viure al poble; quan tot va com un no s’ho espera, la primera reacció és fixar-se només en el cantó negatiu. I encara en l’evangeli , es pot veure la faceta més humana de Jesús, que en saber que Joan Baptista havia estat mort, sentí la necessitat de retirar-se per estar sol. Però Déu és capaç de transformar el mal en un bé, i malgrat el desànim que pateix el poble, l’alimenta: amb el mannà als antics, amb el pa als seus contemporanis. Tots dos elements són una prefiguració de l’Eucaristia, on ens trobem amb el Senyor re...

La primera lectura que hem escoltat del llibre del Levític ens remetia a un temps molt antic, als començaments de tot de l’antic poble d’Israel. L’autor posava en boca del mateix Déu la institució de l’any jubilar, un temps sant, un temps de gràcia, que periòdicament havia de visitar l’antic poble d’Israel. És possible que al començament de tot la intenció d’instituir aquests anys fos simplement la de deixar descansar un any la terra, o bé en el context econòmic i social la mesura pretenia convertir en contractes d’arrendament totes les compra-vendes, per tal que el patrimoni no es dividís. Però poc a poc el costum dels anys jubilars va anar adquirint un altre significat més religiós i aquest costum va anar evolucionant de diferents maneres i adquirint nous significats. Poc a poc, es va anar establint una connexió entre la remissió dels deutes i el perdó dels pecats, i l’any jubilar es va convertir una ocasió de fer net, i en una oportunitat de tornar a començar retornant les coses al...

Aquests últims dies, com a primera lectura hem anat llegint una selecció de fragments del llibre del Gènesi, en particular del cicle de Josep i els seus germans; i avui en concret ens ha estat proclamat el darrer fragment, amb què es clou el cicle i el llibre. Tota la història en conjunt de Josep i els seus germans és una obra literària de primer ordre i d’una gran bellesa, però no només això: sobretot, és també una història que ens fa pensar a mostrar-nos com el bé i del mal en la vida real apareixen misteriosament units i barrejats, i ens ajuda a veure com Déu moltes vegades se serveix d’un mal per treure’n un bé. Ens ajuda a endinsar-nos en la compassió i el perdó, veient la gran misericòrdia que Josep té envers els seus germans que el van trair i com és capaç de perdonar-los i salvar-los. Ens commou mostrant-nos com Déu és capaç de transformar el cor de les persones, i concedir una gran magnanimitat fins i tot a aquells que en un moment donat es poden haver sentit ferits, o direct...

Els deixebles de Joan Baptista, igual que els fariseus, solien fer dejunis regularment. Per ells el dejuni era una pràctica de pietat individual ancestral, que sempre havien vist fer i que feien amb convicció pensant que contribuïa a fer que el Regne arribés més aviat. Convençuts d’això, doncs, no podien entendre que els deixebles de Jesús no dejunessin. I per això van anar a trobar Jesús i li van preguntar com era allò. Però Jesús, naturalment, tenia una altra informació i un altre punt de vista: el Regne ja havia estat inaugurat amb la seva arribada, i el problema no era el dejuni; era la mentalitat. Per acollir el Regne, per entendre tot el que Jesús els havia vingut a explicar, el que calia no era dejuni; era una obertura, deixar enrere els antics esquemes simbòlics que imperaven en l’antic poble d’Israel i obrir-se a una nova era. Calia passar la pàgina de la Llei, l’exclusió i la falsedat religiosa (simbolitzada pels bots vells), i beure el vi nou del Regne de Déu, que era tota ...