Sempre és un bon moment per revisar i reorientar allò que pot anar millor.
Els deixebles de Joan Baptista, igual que els fariseus, solien fer dejunis regularment. Per ells el dejuni era una pràctica de pietat individual ancestral, que sempre havien vist fer i que feien amb convicció pensant que contribuïa a fer que el Regne arribés més aviat. Convençuts d’això, doncs, no podien entendre que els deixebles de Jesús no dejunessin. I per això van anar a trobar Jesús i li van preguntar com era allò. Però Jesús, naturalment, tenia una altra informació i un altre punt de vista: el Regne ja havia estat inaugurat amb la seva arribada, i el problema no era el dejuni; era la mentalitat. Per acollir el Regne, per entendre tot el que Jesús els havia vingut a explicar, el que calia no era dejuni; era una obertura, deixar enrere els antics esquemes simbòlics que imperaven en l’antic poble d’Israel i obrir-se a una nova era. Calia passar la pàgina de la Llei, l’exclusió i la falsedat religiosa (simbolitzada pels bots vells), i beure el vi nou del Regne de Déu, que era tota una altra cosa. Calia un canvi d’època que tornés a posar al centre la misericòrdia i la justícia, una època inaugurada per Jesús, el nuvi que havia vingut per casar-se amb l’esposa del seu poble i començar plegats una nova vida. Calia renovar-se.
Avui, a més celebrem la memòria de St. Antoni M. Zaccaria, un jove prevere que visqué a la Itàlia del s. XVI i que també s’inscriu en els nombrosos moviments renovadors de la seva època. Veient que els religiosos i clergues de la seva època vivien la fe amb una certa rutina, va fundar tres ordres que contribuïssin a replantejar la manera com es vivia la vocació religiosa, i entressin en una nova manera de fer, més d’acord amb l’evangeli: els Clergues Regulars de Sant Pau o Barnabites (per als homes), les Germanes Angèliques de Sant Pau (per a les dones), i els “Casats de Sant Pau” (per a persones laiques casades). Aquest exemple i esperit reformador de St. Antoni, podríem dir que beu de la mateixa font del que ens deia el text que ens ha estat proclamat avui en l’evangeli: no ens podem quedar en la repetició d’allò que hem vist fer sempre, sinó que tenint una visió més àmplia, cal mirar-se les coses de lluny i veure d’on venim i on anem: Déu ens fixa grans objectius, la felicitat del Regne, i hem de revisar contínuament el que fem per veure si anem en aquella direcció.
Ara que entrem en temps de vacances, sembla que és un moment propici per fer aquest treball. Un cop la pressió del dia a dia desapareix i entrem en un temps més tranquil, podem fer aquest exercici moguts per l’exemple de l’evangeli i de St. Antoni: quina direcció porta, la nostra vida? Allò que faig en el meu dia a dia d’una manera rutinària, aquells costums que he adquirit i ja faig sense pensar, em porten allà on vull anar? O he de mirar-me les coses d’una altra manera i renovar-me per no perdre la direcció de la felicitat del Regne, a la qual tots hem estat cridats? Quan arriba aquesta època de l’any de vegades brolla espontàniament un desig de fer endreça, reorganitzar, posar-nos objectius o fer balanç; no deixem, doncs, que això quedi només en les coses exteriors sinó que l’esperit evangèlic ens anima a fer-ho de forma profunda, interiorment: deixem d’apedaçar roba vella amb pedaços nous, i posem-nos el vestit nou de la vida a la qual sempre ens convida Jesús, tornant a posar al centre allò que hi ha d’haver. Sempre és un bon moment per revisar i reorientar allò que pot anar millor, sempre és un bon moment per acollir el Regne del cel i tirar-nos de cap a la piscina de l’amor amb què Déu ens estima i vol que ens estimem.
Dissabte XIII durant l’any – St. Antoni M. Zaccaria.
