Homilies de l'Efrem

  L’evangeli d’avui ens situa enmig d’una escena carregada de simbolisme: fosqueja, el vent bufa fort, el mar s’encrespa i els deixebles tenen por… I quan sembla que tot se’ls escapa de les mans, Jesús s’acosta caminant sobre el mar. Però no ho fa per calmar la tempesta, sinó per parlar: «Sóc jo. No tingueu por», els diu. Aquesta expressió, tan senzilla, conté una profunditat enorme. “Sóc jo”. Hi ressona el nom revelat a Moisès: “Jo sóc el qui sóc”. Amb aquestes paraules, Jesús no només s’identifica; es revela. Ell és el qui pot caminar per sobre les aigües, com l’Esperit planava sobre les aigües al començament de la creació. Ell és el qui pot travessar el que per a nosaltres és caos i límit. Aquest, és el missatge de la Pasqua: que Jesús no queda sotmès a les lleis que ens limiten, perquè la mort no el reté, ni l’atura la por. El Ressuscitat va més enllà del que podem comprendre. I no ho fa per exhibir poder, sinó per fer-se present enmig de les dificultats. I, quan anaven a deix...

  Durant aquesta octava de Pasqua que estem a punt d’acabar, hem anat contemplant el misteri de la resurrecció des de diferents punts de vista. I l’evangeli que ens acaba de ser proclamat avui , a banda de resumir-nos totes les aparicions, ens feia veure un cop més que la fe pasqual no va sorgir d’una evidència immediata: malgrat veure Jesús ressuscitat, als deixebles els costava de creure; els mateixos que havien conviscut amb ell dubtaven davant la grandesa d’aquell fet. Però Jesús no perdé mai la confiança en ells: malgrat els seus dubtes, Jesús els confià la missió d’anar per tot el món i predicar la Bona Nova. Aquells primers deixebles que van començar amb una fe fràgil es van anar transformant per la presència del Ressuscitat, i en la primera lectura vèiem el fruit d’aquella transformació: els mateixos que primer havien tingut por i s’havien amagat durant la passió, després compareixien davant el sanedrí amb una eloqüència que sorprenia tothom. Lluny de discutir-se o excusar...

  El profeta Ezequiel, en la primera lectura , anunciava un projecte de pau i unitat per al poble d’Israel. Era un projecte que només podia florir si els homes estaven disposats a escoltar Déu i a confiar-hi de tot cor. I era també un  missatge d’esperança que connectava amb l’evangeli , que començava dient que molts van creure en Jesús, però altres no. I aquests que no van creure, sovint guiats per la por, l’orgull o la violència, van portar Jesús cap a la mort. Això ens mostra que la fe té conseqüències reals per a nosaltres i per als altres: creure comporta obrir-se a Déu i actuar amb cor sincer, acollint els valors del Regne, mentre que rebutjar-lo pot portar a la injustícia, al sofriment i a la divisió. I aquest contrast ens interpel·la directament: On som nosaltres? En la fe i en la resposta a Déu encara que no entenguem tot el camí o visquem moments de dubte i dificultat? O ens allunyem, deixant que l’ego i la por decideixin per nosaltres? La Quaresma que ara acabem e...

Les lectures que acabem d’escoltar, tot i ser aparentment molt diferents entre elles, comparteixen uns trets comuns que ens ajuden a entendre com és la relació que Déu espera que nosaltres tinguem amb ell. En primer lloc, hi trobem la idea de la crida i de la resposta confiada: Abraham, en la primera lectura, rep una invitació exigent: deixar la seva terra i posar-se en camí cap a un lloc desconegut. I ell no demana garanties, sinó que confia i es posa en camí. La fe comença així: amb una disponibilitat real a deixar allò que ens dona seguretat per obrir-nos a la providència. En segon lloc, en la segona lectura, sant Pau ens parlava d’una manera de viure que neix d’aquesta relació amb Déu: una vida marcada per la pau interior, la bondat, la serenor i la coherència: «Viviu sempre contents en el Senyor», ens deia. No es tracta d’una alegria superficial, sinó d’una confiança profunda que ordena els pensaments i les actituds, i que es fa visible en el tracte amb els altres. I finalment, l...

  Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura , el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli , amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem ...

Les lectures d’avui ens ofereixen una imatge profunda de la misericòrdia de Déu. El profeta Miquees ens recordava a la primera lectura que Déu no s’obstina a castigar perquè estima la bondat, i que el seu perdó és fidel, generós i incondicional. La paràbola del fill pròdig ens mostrava la mateixa veritat des del cor de l’evangeli : Déu és un Pare misericordiós que estima els seus fills malgrat els errors, desviacions i decisions equivocades que hagin pogut prendre. Sempre està disposat a sortir al nostre encontre, a acollir-nos i transformar els nostres mancaments en oportunitats de creixement i reconciliació. No hi ha res que pugui tancar el seu cor: pot retrobar els seus fills i fer que els errors es converteixin en camins de retorn i renovació. Si confiem en aquesta misericòrdia infinita i la deixem actuar en nosaltres dia a dia, podrem reconciliar-nos amb Déu i amb els altres, i experimentar la seva alegria transformadora que tot ho renova. Avui, a més, amb el record de les santes...