Jesús vol fer-se present en el nostre camí, i caminar amb nosaltres.
L’evangeli d’avui ens situa enmig d’una escena carregada de simbolisme: fosqueja, el vent bufa fort, el mar s’encrespa i els deixebles tenen por… I quan sembla que tot se’ls escapa de les mans, Jesús s’acosta caminant sobre el mar. Però no ho fa per calmar la tempesta, sinó per parlar: «Sóc jo. No tingueu por», els diu. Aquesta expressió, tan senzilla, conté una profunditat enorme. “Sóc jo”. Hi ressona el nom revelat a Moisès: “Jo sóc el qui sóc”. Amb aquestes paraules, Jesús no només s’identifica; es revela. Ell és el qui pot caminar per sobre les aigües, com l’Esperit planava sobre les aigües al començament de la creació. Ell és el qui pot travessar el que per a nosaltres és caos i límit. Aquest, és el missatge de la Pasqua: que Jesús no queda sotmès a les lleis que ens limiten, perquè la mort no el reté, ni l’atura la por. El Ressuscitat va més enllà del que podem comprendre. I no ho fa per exhibir poder, sinó per fer-se present enmig de les dificultats. I, quan anaven a deixar-lo pujar a la barca arriben de seguida a terra, perquè la seva presència ho transforma tot.
Aquest mateix Jesús que caminava sobre el mar, avui es fa present enmig nostre en aquesta celebració. No el veiem, però ens parla. I la seva Paraula que diu “Sóc jo. No tingueu por”, té la mateixa força per a nosaltres que la que tingué per als deixebles. Perquè la presència del Ressuscitat en l’Eucaristia no elimina les nostres dificultats ni fa desaparèixer les tempestes, però converteix aquesta escena en una clau per entendre què celebrem aquests dies. Igual que aquells deixebles que primer havien tingut por després de la Pasqua i de la Pentecosta compareixerien davant el sanedrí amb una serenor inesperada, per a nosaltres el fet que Jesús entri i segui a la nostra barca ho canvia tot, perquè també hem de navegar sovint enmig de les tempestes i els vents contraris de la vida.
Quan ens costa remar i la foscor pesa més que la llum, la reacció espontània és la por: por del futur, de perdre seguretats, de no estar a l’alçada… Però la por ens paralitza, i la Pasqua ens convida a anar més enllà d’aquesta por. Quan sentim la veu del Senyor que ens diu: “Sóc jo. No tingueu por”, ens està convidant a deixar-lo pujar a la nostra barca i fer-li un lloc enmig de les dificultats reals de la vida. No es tracta de fugir de la tempesta, sinó de deixar-li fer camí amb nosaltres. I si de vegades ens sembla que Déu ens demana que anem més enllà del que ens és possible —més enllà de la por i del càlcul— no és perquè només vulgui enfortir-nos sinó perquè vol fer-se present en el nostre camí i caminar amb nosaltres. Que en aquesta Eucaristia sapiguem reconèixer la veu del Ressuscitat que ens diu: “Sóc jo”, i que la seva veu ens doni una pau que, encara que no elimini les onades, ens permeti arribar a l’altra riba.
Dissabte II de Pasqua.
