Homilies de l'Efrem

  Ho acabem d’escoltar en l'evangeli : després de la resurrecció, Jesús s’aparegué als seus deixebles i els féu un encàrrec molt clar: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova». És una conseqüència de la Pasqua: la resurrecció de Crist fou un fet tan extraordinari que no es podia quedar tancat en els límits d’un petit grup de deixebles, sinó que s’havia de comunicar a tot el món, present i futur. I com que per poder-ho fer no haurien estat suficients les seves pròpies forces, el mateix Senyor s’oferí a “cooperar amb ells”, perquè el Crist ressuscitat continuava i continua actuant a través dels seus deixebles. Amb tot, a les primeres comunitats no els va ser fàcil de viure aquesta missió, com ens mostrava la primera lectura . Per això Pere els exhortava a la humilitat i a mantenir-se ferms en la fe enmig de dificultats. Un dels membres d’aquesta primera comunitat va ser sant Marc, que apareixia mencionat en el text de manera explícita: «Us saluda Marc, el meu fill», deia. Ell va...

  L’evangeli d’avui ens situa enmig d’una escena carregada de simbolisme: fosqueja, el vent bufa fort, el mar s’encrespa i els deixebles tenen por… I quan sembla que tot se’ls escapa de les mans, Jesús s’acosta caminant sobre el mar. Però no ho fa per calmar la tempesta, sinó per parlar: «Sóc jo. No tingueu por», els diu. Aquesta expressió, tan senzilla, conté una profunditat enorme. “Sóc jo”. Hi ressona el nom revelat a Moisès: “Jo sóc el qui sóc”. Amb aquestes paraules, Jesús no només s’identifica; es revela. Ell és el qui pot caminar per sobre les aigües, com l’Esperit planava sobre les aigües al començament de la creació. Ell és el qui pot travessar el que per a nosaltres és caos i límit. Aquest, és el missatge de la Pasqua: que Jesús no queda sotmès a les lleis que ens limiten, perquè la mort no el reté, ni l’atura la por. El Ressuscitat va més enllà del que podem comprendre. I no ho fa per exhibir poder, sinó per fer-se present enmig de les dificultats. I, quan anaven a deix...

  Durant aquesta octava de Pasqua que estem a punt d’acabar, hem anat contemplant el misteri de la resurrecció des de diferents punts de vista. I l’evangeli que ens acaba de ser proclamat avui , a banda de resumir-nos totes les aparicions, ens feia veure un cop més que la fe pasqual no va sorgir d’una evidència immediata: malgrat veure Jesús ressuscitat, als deixebles els costava de creure; els mateixos que havien conviscut amb ell dubtaven davant la grandesa d’aquell fet. Però Jesús no perdé mai la confiança en ells: malgrat els seus dubtes, Jesús els confià la missió d’anar per tot el món i predicar la Bona Nova. Aquells primers deixebles que van començar amb una fe fràgil es van anar transformant per la presència del Ressuscitat, i en la primera lectura vèiem el fruit d’aquella transformació: els mateixos que primer havien tingut por i s’havien amagat durant la passió, després compareixien davant el sanedrí amb una eloqüència que sorprenia tothom. Lluny de discutir-se o excusar...

  El profeta Ezequiel, en la primera lectura , anunciava un projecte de pau i unitat per al poble d’Israel. Era un projecte que només podia florir si els homes estaven disposats a escoltar Déu i a confiar-hi de tot cor. I era també un  missatge d’esperança que connectava amb l’evangeli , que començava dient que molts van creure en Jesús, però altres no. I aquests que no van creure, sovint guiats per la por, l’orgull o la violència, van portar Jesús cap a la mort. Això ens mostra que la fe té conseqüències reals per a nosaltres i per als altres: creure comporta obrir-se a Déu i actuar amb cor sincer, acollint els valors del Regne, mentre que rebutjar-lo pot portar a la injustícia, al sofriment i a la divisió. I aquest contrast ens interpel·la directament: On som nosaltres? En la fe i en la resposta a Déu encara que no entenguem tot el camí o visquem moments de dubte i dificultat? O ens allunyem, deixant que l’ego i la por decideixin per nosaltres? La Quaresma que ara acabem e...

Les lectures que acabem d’escoltar, tot i ser aparentment molt diferents entre elles, comparteixen uns trets comuns que ens ajuden a entendre com és la relació que Déu espera que nosaltres tinguem amb ell. En primer lloc, hi trobem la idea de la crida i de la resposta confiada: Abraham, en la primera lectura, rep una invitació exigent: deixar la seva terra i posar-se en camí cap a un lloc desconegut. I ell no demana garanties, sinó que confia i es posa en camí. La fe comença així: amb una disponibilitat real a deixar allò que ens dona seguretat per obrir-nos a la providència. En segon lloc, en la segona lectura, sant Pau ens parlava d’una manera de viure que neix d’aquesta relació amb Déu: una vida marcada per la pau interior, la bondat, la serenor i la coherència: «Viviu sempre contents en el Senyor», ens deia. No es tracta d’una alegria superficial, sinó d’una confiança profunda que ordena els pensaments i les actituds, i que es fa visible en el tracte amb els altres. I finalment, l...

  Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura , el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli , amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem ...

Les lectures d’avui ens ofereixen una imatge profunda de la misericòrdia de Déu. El profeta Miquees ens recordava a la primera lectura que Déu no s’obstina a castigar perquè estima la bondat, i que el seu perdó és fidel, generós i incondicional. La paràbola del fill pròdig ens mostrava la mateixa veritat des del cor de l’evangeli : Déu és un Pare misericordiós que estima els seus fills malgrat els errors, desviacions i decisions equivocades que hagin pogut prendre. Sempre està disposat a sortir al nostre encontre, a acollir-nos i transformar els nostres mancaments en oportunitats de creixement i reconciliació. No hi ha res que pugui tancar el seu cor: pot retrobar els seus fills i fer que els errors es converteixin en camins de retorn i renovació. Si confiem en aquesta misericòrdia infinita i la deixem actuar en nosaltres dia a dia, podrem reconciliar-nos amb Déu i amb els altres, i experimentar la seva alegria transformadora que tot ho renova. Avui, a més, amb el record de les santes...

En la primera lectura que acabem d’escoltar, del llibre d’Isaïes, el Senyor ens recordava, per boca del profeta, la importància de fer les coses bé: portar una vida recta que doni bons fruits. Déu no ens demana que complim rituals concrets, sinó que visquem amb coherència, de manera que cada acte nostre tingui conseqüències positives. I sabem que, intentant-ho, ens podem equivocar. Per això l’evangeli ens recordava que mai no és tard per girar la mirada cap a Déu i rectificar els errors. Quan Jesús cridà Leví i segué a taula amb publicans i pecadors, ens mostrava la seva misericòrdia infinita. Ens ensenyava que, en el camí de la vida, el més important és la intenció sincera de tornar al bon camí, més que no pas els errors que hàgim pogut cometre. Les lectures d’avui ens conviden, doncs, a aprofitar cada oportunitat de conversió, sabent que Jesús sempre està disposat a seure amb nosaltres i ajudar-nos a tornar al bon camí.  I per a nosaltres, aquesta taula és l’Eucaristia. Avui, a...

En l’evangeli d’avui hem vist com Jesús enviava els setanta-dos deixebles de dos en dos; però no els enviava lluny, sinó que els demanava que s’avancessin als pobles on ell havia d’anar més endavant. La missió era senzilla i concreta: entrar a les cases, portar la pau, guarir i anunciar que el Regne de Déu és a prop. Entrar en una casa significa entrar en una realitat concreta, oferint-hi l’evangeli des de dins, amb respecte i pau. I en la primera lectura hem escoltat com aquesta missió es va expandir: quan Pau i Bernabé van mostrar la intenció d’adreçar-se als qui no eren jueus, indicaven que la Paraula no podia quedar reduïda a un petit grup, sinó que havia d’arribar a tothom, perquè aquest és el desig de Déu: tocar el cor de cada persona. Avui celebrem sant Ciril i sant Metodi, dos germans que van viure radicalment aquest enviament. Originaris de la Tessalònica del segle IX, foren enviats a anunciar Crist a la Gran Moràvia, al cor d’Europa central. Van entendre que anunciar el C...

Acabem d’escoltar un fragment de l’evangeli marcat pel moviment: d’una banda, el de Jesús i els seus deixebles que intenten retirar-se a un lloc tranquil per descansar una mica després de la missió; i, per altra banda el de la multitud, que no s’està quieta després d’assabentar-se dels moviments de Jesús, i corren per avançar-se i anar-lo a trobar. El fet que l’evangelista deixés registrat que la gent no tingués espera i es moguessin per anar a trobar el Senyor sense esperar que fos ell qui passés pel seu costat, no és un detall secundari: indica que tenien alguna cosa més que curiositat. Es posaren en moviment perquè sentien una necessitat profunda: necessitaven la paraula de Jesús, necessitaven orientació, sentit i esperança a les seves vides. I com que Jesús era qui podia satisfer aquest desig, sentí compassió d’ells i per això es posà a instruir-los llargament sense pensar-s’ho. I és en aquest intercanvi entre el moviment de la gent i la compassió del Senyor, que se’ns revela un r...

L’evangeli que acabem d’escoltar ens situava en un moment de dificultat, quan Jesús i els seus deixebles van ser sorpresos per una tempesta que els sacsejà la barca i els deixà paralitzats. I és il·lustratiu el fet que, tot i la dificultat, Jesús continués dormint tranquil, indiferent a l’angoixa dels qui navegaven amb ell. I en aquest context, la pregunta que els va fer quan el van despertar és tota una lliçó de vida: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». És com si els digués: “la por només es venç amb confiança”. És un ensenyament que serveix també per les tempestes de la vida, quan tot ens supera, ens inquieta i ens fa dubtar: Jesús ens ve a dir que la fe no treu les dificultats, però ens permet afrontar-les amb calma i perseverança, perquè Ell és amb nosaltres fins i tot quan sembla que dormi.  Avui, que celebrem la memòria de sant Joan Bosco, podem traçar un paral·lelisme d’aquest evangeli amb la vida d’aquest sant. El Piemont italià de l’any 1815 on va néixer, era...

  L’evangeli que acabem d’escoltar ens presentava una escena breu, però densa: un Jesús tan absorbit per la seva missió que no té ni temps per menjar. I això provoca dues reaccions molt diferents: per una banda, l’atracció de la gent que se li acosta en massa; per l’altra, la incomprensió dels seus que el van a buscar perquè pensen que ha perdut el seny. Fer el bé, donar-se del tot, o viure fidelment la voluntat de Déu, paradoxalment acaba sent llegit com una exageració o com una mena de desordre. Però Jesús no respon a aquesta incomprensió ni defensant-se ni rebaixant el seu compromís: simplement, continua endavant com si res. Perquè la seva autoritat no neix del reconeixement dels altres, sinó de la fidelitat al Pare. I això ens revela una veritat profunda: que no cal que el camí de Déu sigui entès perquè sigui més veritable. Potser per això Jesús va preferir ser mal entès, que no pas deixar de ser fidel a la missió que havia rebut.  Avui, a més, la litúrgia ens convida a m...

  Per les notícies que apareixen a la premsa, de vegades podem tenir la sensació que la religió va de baixa, que la fe ja no interessa o que ha quedat reduïda a una tradició antiga. Però el passat mes d’octubre va aparèixer als diaris una notícia que anava en sentit contrari: a casa nostra, en les últimes dues dècades, els batejos d’adults han passat de ser una desena l’any a ser-ne més de cinc-cents. Es tracta de persones joves, famílies senceres o adults de procedències molt diverses que, després d’un temps de recerca i preparació, demanen lliurement de rebre el baptisme. I no ho fan per costum ni per tradició, sinó com una decisió personal i madura, que dona sentit a la seva vida. És una realitat que ens pot ajudar a redescobrir el valor i la força del baptisme i del misteri que celebrem en la festa d’avui, que dona plenitud al Nadal i n’explica el sentit més profund. Amb la festa del Baptisme del Senyor acabem avui el temps litúrgic de Nadal. I no ho fem com qui tanca el capí...

Som a l’últim dia del temps de Nadal abans de la festa del Baptisme del Senyor que celebrarem demà, i la litúrgia ens convida avui a fer un nou pas en la contemplació del misteri que hem celebrat aquests dies. Després d’haver-nos aproximat al misteri de l’Encarnació des del punt de vista del pessebre, de la Mare de Déu, dels Mags i de les diverses manifestacions de Jesús, avui l’evangeli ens presenta Jesús a Natzaret, a la sinagoga del seu poble, llegint la paraula del profeta Isaïes. No fa cap miracle, no hi ha cap signe extraordinari; només una lectura i una afirmació decisiva: «Avui s’han complert aquestes paraules de l’Escriptura». El Nadal ens ha mostrat qui és Jesús, i avui comencem a entendre per a què ha vingut. L’Esperit del Senyor reposa sobre d’ell, no per a ell mateix, sinó per portar la Bona Nova als pobres, la llibertat als captius i la llum als qui viuen a la fosca. És una manifestació potser més discreta però igualment profunda: Jesús es revela com aquell que ha vingut...