No es tracta només que fem coses, sinó de l’actitud amb què les fem.
Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura, el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli, amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem oberts a la seva misericòrdia. Per això la Quaresma no és només un temps de dejunis, sacrificis o pregàries, sinó sobretot un temps per deixar que Déu transformi el nostre interior.
Aquesta veritat es fa present d’una manera molt concreta en l’Eucaristia. Aquí és on Déu ens torna a reunir, ens parla i ens prepara la taula de la seva Paraula i del seu Cos; no perquè ho mereixem, sinó perquè ens estima i vol reconciliar-nos amb ell. Quan ens acostem a l’Eucaristia, no ho hem de fer com el fariseu, presentant mèrits, sinó com el publicà, necessitats de gràcia. Venim amb la nostra vida real, amb encerts i errors, fidelitats i incoherències, moments de fe i de cansament… I Déu ens acull tal com som, oferint-nos sempre una nova oportunitat. Per això la celebració eucarística ens recorda que la salvació és un do, i no pas una recompensa; que Déu no ens estima perquè siguem perfectes, sinó perquè ens vol fer créixer. Aquí aprenem a posar-nos davant seu amb humilitat i confiança, deixant-nos estimar per ell.
I ara estem convidats a portar tot això a la vida concreta. No es tracta només que fem coses, sinó de l’actitud amb què les fem. Tots, en algun moment, podem semblar-nos al fariseu: quan ens creiem millors que els altres, quan jutgem amb duresa o pensem que ja complim prou. I tots podem ser també com el publicà: quan reconeixem un error, demanem perdó o admetem que necessitem ajuda. Potser aquests dies podem fer gestos senzills, però significatius: reconciliar-nos amb algú amb qui estem distanciats, evitar una crítica fàcil, escoltar amb més paciència, demanar perdó sense excuses o ajudar sense esperar res a canvi. Són maneres concretes de deixar que la misericòrdia de Déu entri en la nostra vida i passi a través nostre cap als altres, ajudant-nos així a arribar a la Pasqua amb l’alegria d’haver-nos deixat transformar per Déu.
Dissabte de la setmana III de Quaresma.
