Homilies de l'Efrem

  La primera lectura del llibre de l’Apocalipsi començava amb aquesta frase: «El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu». Aquesta imatge celestial de l’arca de l’aliança no és sinó un ressò d’una tradició jueva que volgué donar una explicació del que havia passat després de la invasió romana de Jerusalem de l’any 70 amb l’arca original, que guardava els manaments de la Llei a dins del temple de Jerusalem. Del que va passar amb l’arca original no se’n sap res, i alguns Rabins van voler subratllar la seva dimensió sagrada i indestructible, i creure que, encara que després de la humiliació de la destrucció del temple no se’n conegui el seu parador, l’arca continua preservada d’alguna manera perquè està destinada a durar fins al món futur. En altres paraules, per als autors jueus, l’Arca —com a senyal que era de la presència de Déu enmig del seu poble— era incorruptible; i com que la presència de Déu enmig del poble ...

  Si algun dia visiteu el British Museum de Londres, hi trobareu molts tresors. Però n’hi ha un que avui ens pot ajudar a entrar en l ’evangeli : es tracta d’un conjunt de 160 monedes d’or del segle II, que van ser amagades dins una gerra de coure. Algú, en temps dels romans, les va enterrar sota el paviment de casa seva. I no en sabem res més fins que, 18 segles després, l’any 1911, unes excavacions les van treure a la llum. Segurament eren una gran fortuna —i encara ho serien ara—, però ningú no en va gaudir. Qui les va amagar es va morir sense recuperar-les, i els seus hereus tampoc no ho van poder fer. I el descobridor tampoc no se’n va beneficiar, perquè la llei les va declarar patrimoni històric i van haver d’anar a parar al museu. Aquesta anècdota és un bon exemple de com els tresors d’aquesta terra poden perdre’s, quedar oblidats o acabar en mans d’altres. I pot ser un bon punt de partida per entendre les paraules de Jesús: «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre c...

L’evangeli d’avui ens convida a tenir fe, a confiar: «Només que tingueu una mica de fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya que se’n vagi d’aquí, se n’anirà. Res no us serà impossible». I paral·lelament, la litúrgia ens proposa de celebrar la festa de Sta. Teresa Beneta de la Creu, una dels sis copatrons d’Europa. L’any 1964 el papa Pau VI va declarar Sant Benet com a patró principal del nostre continent, i més endavant el papa Joan Pau II va afegir cinc sants més com a copatrons: Sant Ciril i Sant Metodi el 1980, i el 1999 les santes Caterina de Siena —que fou una mística i doctora de l’Església, defensora de la pau i de la unitat de l’Església, Brígida de Suècia —fundadora de l’orde del Sant Salvador i coneguda per les seves revelacions espirituals, i Teresa Beneta de la Creu. De tots aquests sis sants, Teresa és l'única que va viure en temps recents, i tres motius ens poden ajudar a entendre el perquè de la seva proclamació com a copatrona juntament amb sants de...

  Les dues lectures d’avui ens parlen d’un element que tot sovint apareix en les nostres vides, i contra el qual hem de lluitar sovint: el desànim. En la primera lectura , els antics israelites, un cop van aconseguir sortir de l’Egipte, es van trobar amb una realitat que no era la que esperaven; i si bé desitjaven la llibertat, un cop la van tenir es planyien d’allò que havien deixat enrere. També Moisès es desanima i es lamenta al Senyor de la situació que els toca viure al poble; quan tot va com un no s’ho espera, la primera reacció és fixar-se només en el cantó negatiu. I encara en l’evangeli , es pot veure la faceta més humana de Jesús, que en saber que Joan Baptista havia estat mort, sentí la necessitat de retirar-se per estar sol. Però Déu és capaç de transformar el mal en un bé, i malgrat el desànim que pateix el poble, l’alimenta: amb el mannà als antics, amb el pa als seus contemporanis. Tots dos elements són una prefiguració de l’Eucaristia, on ens trobem amb el Senyor re...

La primera lectura que hem escoltat del llibre del Levític ens remetia a un temps molt antic, als començaments de tot de l’antic poble d’Israel. L’autor posava en boca del mateix Déu la institució de l’any jubilar, un temps sant, un temps de gràcia, que periòdicament havia de visitar l’antic poble d’Israel. És possible que al començament de tot la intenció d’instituir aquests anys fos simplement la de deixar descansar un any la terra, o bé en el context econòmic i social la mesura pretenia convertir en contractes d’arrendament totes les compra-vendes, per tal que el patrimoni no es dividís. Però poc a poc el costum dels anys jubilars va anar adquirint un altre significat més religiós i aquest costum va anar evolucionant de diferents maneres i adquirint nous significats. Poc a poc, es va anar establint una connexió entre la remissió dels deutes i el perdó dels pecats, i l’any jubilar es va convertir una ocasió de fer net, i en una oportunitat de tornar a començar retornant les coses al...