Homilia del dissabte de la setmana XIV durant l'any / II

Evangeli Mt 10,24-33En aquells temps, Jesús digué als seus apòstols: «No hi ha cap deixeble que sigui més que el mestre, ni cap criat que sigui més que l'amo. El deixeble en té prou de ser com el mestre, i el criat, com el seu amo. Si han tractat de Beelzebul el cap de casa, més ho faran amb els altres de casa seva.No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l'infern tant l'ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d'ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».

Benvolguts germans i germanes en Crist:

Un cop més, les paraules de Jesús ens són una guia que ens diu el camí que hem de seguir, i alhora són un esperó que ens encoratja per fer-ho. La perícopa que ens acaba de ser proclamada, és una part del discurs que Jesús adreça als dotze deixebles quan els envia a predicar la vinguda del Regne del cel. Així com Israel –l’antic poble de Déu–, estava fonamentat sobre les dotze tribus, l’Església –que és el nou poble de Déu–, es fonamenta sobre els dotze deixebles enviats per Jesús. Els deixebles són, doncs, el fonament de l’Església. En les escoles jueves de l’època de Jesús, quan un deixeble havia après el que el mestre li havia d’ensenyar, o bé se n’anava a aprendre d’un altre mestre, o bé esdevenia ell mateix un mestre. Però pel deixeble de Jesús això no és així, perquè el que Jesús ensenya és saviesa de vida. Per tant, el seguidor de Jesús continua essent deixeble tota la vida, perquè s’identifica amb ell i fa camí al seu costat. I els primers deixebles de Jesús van compartir el seu poder, però també la seva sort, ja que com ell van donar testimoni fins al final. Aquest és model de deixeble que aguanta l’Església, i aquest és el model que nosaltres estem cridats a seguir.

Jesús encoratja els primers deixebles dient-los que no tinguin por: no han de tenir por dels qui l’han criticat ni dels que l’han perseguit, perquè «poden matar el cos, però no poden matar l’ànima». En tot cas, cal que tinguin por de «perdre a l’infern tant l’ànima com el cos». Certament, el mateix Jesús parla de l’existència de l’infern en diversos punts de l’Escriptura, i l’Església afirma la seva existència. Però també és cert que, juntament amb aquesta referència, se’ns deixa clar que la voluntat de Déu és que tothom se salvi: «tot aquell que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant del meu Pare del cel». Hi ha d’haver, per tant, un reconeixement i un testimoniatge. I Jesús, ens encoratja a fer-ho: si Déu, que coneix un a un tots els ocells que van pel cel, els alimenta i es venen per pocs diners, ¿què no farà per a nosaltres, que valem molt més que ells? La persona humana ha estat creada a imatge de Déu, com un ésser a l’hora corporal i espiritual. Tot el conjunt de la persona humana, ànima i cos, és el que està cridat a ser en el Cos de Crist, temple de l’Esperit Sant. Però és en el cor de la persona, en el fons del seu ésser, que ens decidim o no per Déu: Déu ens dóna la llibertat, i nosaltres n’hem de fer un ús responsable, en vista al nostre destí etern. Per això les paraules de Jesús no han de ressonar com una amenaça, sinó com un encoratjament: Déu ens ha creat per a la vida i la felicitat eternes, i és a això que hem d’aspirar, contribuint-hi de manera activa fent un ús responsable de la nostra llibertat.

La missió Jesús ha encomanat als seus deixebles és senzilla: proclamar la bona nova del Regne. I com que no es tracta d’una doctrina amagada o críptica, com podien fer altres corrents de l’època, el missatge de l’evangeli –que és un camí de vida i és per a tothom–, ha de ser pregonat des dels terrats. I això ho hem de fer sense por. No es tracta de fer grans accions, ni d’ocupar llocs concrets; es tracta de ser testimoni de Jesús amb els actes de la pròpia vida. El deixeble de Jesús en el sentit que dèiem al començament, ha de ser conseqüent amb el seu obrar, estant atent a les necessitats dels altres, i en definitiva, estimant. I això, ho podem fer des del lloc i les circumstàncies que a cadascú li hagi tocat de viure. No es tracta tant del que fem, sinó de com ho fem. Les paraules de Jesús, doncs, ens marquen el camí a seguir i ens animen a fer-lo: ens demana que ens impliquem amb el món a partir de les petites accions de la vida quotidiana, donant testimoni del seu amor davant de tothom; i ens anima fent-nos saber que així ens guanyarem un lloc davant del Pare del cel. Alegrem-nos-en, i estiguem-hi disposats.