Homilia del dissabte de la setmana XX durant l'any / II
Evangeli Mt 23,1-12
Benvolguts germans i germanes en Crist:
Tot bon pedagog sap que els deixebles aprenen tant o més del que el mestre fa, que no pas del que el mestre diu. Un bon mestre, així com un bon pare, ha de tenir sempre present que hi ha d’haver una coherència perfecta entre el que fa i el que diu, perquè no és només un mer transmissor de coneixements, sinó que és un model a seguir, que després serà imitat durant la vida. El Pare del cel, que com Jesús ens acaba de recordar és l’únic que tenim, ens ha donat un model en el seu fill Jesús, el nostre únic mestre i guia. Un mestre en el que hi ha una perfecta harmonia entre el que diu i el que fa; tant, que no es poden entendre els seus actes si no és en sintonia amb la seva paraula.
I de tot el que Jesús va dir i va fer, l’actitud en va resultar fou la humilitat. Com diu l’himne de la carta als filipencs, «ell, que era de condició divina, no es volgué guardar la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res, fins a prendre la condició d’esclau; [...] s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu». I va ser aquesta humilitat la que li valgué l’exaltació, com continua explicant St. Pau: «Per això Déu l’ha exalçat, i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom». Jesús és primer que humiliant-se, ha estat enaltit. I és així com ens ha donat el model i l’exemple que hem de seguir. És el contrari del que feien els fariseus del seu temps: Jesús els critica perquè deien i no feien, i perquè se sentien superiors als altres.
Com tot bon Pare, Déu desitja el millor per als seus fills, que és la salvació eterna. I perquè puguem aconseguir-la, ens ha posat en l’escola dels dies de la nostra vida, sota el guiatge de l’únic mestre veritable, el seu Fill Jesús. Per tal d’arribar a la meta volguda per Déu, però, cal l’esforç de fer el camí. La particularitat, és que no es tracta de fer-lo de qualsevol manera, sinó que mentre fem el camí de la vida, hem de procurar d’anar-nos assemblant cada dia més al Crist, el nostre guia. El bon cristià, el que ho és amb convicció, amb voluntat de ser-ho i de ser-ho cada dia millor, no ha de ser com els fariseus del temps de Jesús, que deien però no feien. El cristià, ha d’anar reproduint en ell la imatge de Jesús mentre camina, esdevenint així també un exemple d’humilitat.
Arribats a aquest punt, doncs, podem preguntar-nos: què és, la humilitat? Aquesta actitud que va distingir Jesús, ha de ser per a nosaltres un senyal que ens indiqui si anem o no per bon camí. La humilitat no ha de ser una finalitat; la finalitat és la nostra salvació, i la de tot el món. La humilitat ha de ser l’actitud que brolli del nostre interior si ens creiem de debò el missatge del Crist. Si no vigilem, tots podem convertir-nos en algun moment de la nostra vida, o en algun aspecte de la nostra persona, en els fariseus que veien perfectament en els altres el que calia fer, però eren incapaços de fer-ho ells. D’això, cada dia en podem veure exemples en el nostre voltant, o fins en els mitjans de comunicació. La humilitat, ha de ser l’actitud que ens ajudi a netejar la nostra terra d’aquesta mala herba que hi ha pogut anar creixent, i preparar el nostre interior com a terra bona, treballada i abonada, que permeti a la paraula de Déu d’arrelar-hi, de clavar les seves arrels de manera ben profunda. És aquesta humilitat la que ens ajudarà a reproduir en nosaltres la imatge del Crist, i la que ens farà arribar al terme que Déu vol.
Ens anima saber que l’Eucaristia que estem celebrant, ja ens n’és una anticipació. Si la paraula que hem escoltat ha encès en nosaltres el desig de seguir aquest exemple, i d’acollir amb humilitat el cos de Crist que ara rebrem, podrem arribar a ser comptats, com Jesús, entre els que han estat enaltits per Déu, entrant a formar part del seu Regne. Desitgem-ho de tot cor, i demanem-li que guiï els nostres passos per aquest camí.
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure'ls amb el dit.
En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d'ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui mestre. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit».
Tot bon pedagog sap que els deixebles aprenen tant o més del que el mestre fa, que no pas del que el mestre diu. Un bon mestre, així com un bon pare, ha de tenir sempre present que hi ha d’haver una coherència perfecta entre el que fa i el que diu, perquè no és només un mer transmissor de coneixements, sinó que és un model a seguir, que després serà imitat durant la vida. El Pare del cel, que com Jesús ens acaba de recordar és l’únic que tenim, ens ha donat un model en el seu fill Jesús, el nostre únic mestre i guia. Un mestre en el que hi ha una perfecta harmonia entre el que diu i el que fa; tant, que no es poden entendre els seus actes si no és en sintonia amb la seva paraula.
I de tot el que Jesús va dir i va fer, l’actitud en va resultar fou la humilitat. Com diu l’himne de la carta als filipencs, «ell, que era de condició divina, no es volgué guardar la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res, fins a prendre la condició d’esclau; [...] s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu». I va ser aquesta humilitat la que li valgué l’exaltació, com continua explicant St. Pau: «Per això Déu l’ha exalçat, i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom». Jesús és primer que humiliant-se, ha estat enaltit. I és així com ens ha donat el model i l’exemple que hem de seguir. És el contrari del que feien els fariseus del seu temps: Jesús els critica perquè deien i no feien, i perquè se sentien superiors als altres.
Com tot bon Pare, Déu desitja el millor per als seus fills, que és la salvació eterna. I perquè puguem aconseguir-la, ens ha posat en l’escola dels dies de la nostra vida, sota el guiatge de l’únic mestre veritable, el seu Fill Jesús. Per tal d’arribar a la meta volguda per Déu, però, cal l’esforç de fer el camí. La particularitat, és que no es tracta de fer-lo de qualsevol manera, sinó que mentre fem el camí de la vida, hem de procurar d’anar-nos assemblant cada dia més al Crist, el nostre guia. El bon cristià, el que ho és amb convicció, amb voluntat de ser-ho i de ser-ho cada dia millor, no ha de ser com els fariseus del temps de Jesús, que deien però no feien. El cristià, ha d’anar reproduint en ell la imatge de Jesús mentre camina, esdevenint així també un exemple d’humilitat.
Arribats a aquest punt, doncs, podem preguntar-nos: què és, la humilitat? Aquesta actitud que va distingir Jesús, ha de ser per a nosaltres un senyal que ens indiqui si anem o no per bon camí. La humilitat no ha de ser una finalitat; la finalitat és la nostra salvació, i la de tot el món. La humilitat ha de ser l’actitud que brolli del nostre interior si ens creiem de debò el missatge del Crist. Si no vigilem, tots podem convertir-nos en algun moment de la nostra vida, o en algun aspecte de la nostra persona, en els fariseus que veien perfectament en els altres el que calia fer, però eren incapaços de fer-ho ells. D’això, cada dia en podem veure exemples en el nostre voltant, o fins en els mitjans de comunicació. La humilitat, ha de ser l’actitud que ens ajudi a netejar la nostra terra d’aquesta mala herba que hi ha pogut anar creixent, i preparar el nostre interior com a terra bona, treballada i abonada, que permeti a la paraula de Déu d’arrelar-hi, de clavar les seves arrels de manera ben profunda. És aquesta humilitat la que ens ajudarà a reproduir en nosaltres la imatge del Crist, i la que ens farà arribar al terme que Déu vol.
Ens anima saber que l’Eucaristia que estem celebrant, ja ens n’és una anticipació. Si la paraula que hem escoltat ha encès en nosaltres el desig de seguir aquest exemple, i d’acollir amb humilitat el cos de Crist que ara rebrem, podrem arribar a ser comptats, com Jesús, entre els que han estat enaltits per Déu, entrant a formar part del seu Regne. Desitgem-ho de tot cor, i demanem-li que guiï els nostres passos per aquest camí.
