Homilia del dissabte de la setmana XXIV durant l'any / II

Evangeli Lc 8,4-15

En aquell temps, es reuní entorn de Jesús una gran gentada que venia de totes les poblacions. Ell els digué amb una paràbola: «El sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part caigué arran del camí, i la van trepitjar els qui passaven o se la van menjar els ocells. Una altra part caigué a la roca, però quan començava a créixer s'assecà, perquè no hi havia saó. Una altra part caigué enmig dels cards, els cards van créixer al mateix temps i acabaren per ofegar-la. Una part, finalment, caigué a la terra bona, i quan hagué crescut arribà a donar el cent per u». Acabat de dir això, cridà: «Qui tingui orelles que ho senti».

Els seus deixebles li preguntaren què volia dir aquella paràbola. Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del seu Regne, però als altres els ho he de dir en paràboles perquè, tot i veure-hi, no vegin, tot i sentir-hi, no entenguin. La paràbola vol dir això: La llavor és la paraula de Déu. La que ha estat sembrada arran del camí vol dir aquells que han escoltat, però després ve el diable i s'enduu la paraula sembrada en el seu cor, perquè no es converteixin a la fe i no se salvin. La llavor sembrada a la roca vol dir aquells que, quan senten la paraula, la reben amb alegria, però no arrela; creuen només per un moment i a l'hora de la prova es fan enrere. La llavor que cau enmig dels cards vol dir aquells que han escoltat, però, quan se'n van, les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida els ofeguen, i no arriben a donar fruit madur. Finalment, la llavor que cau a la terra bona vol dir aquells que reben la paraula i la retenen amb un cor bo i ben disposat, i, sofrint amb constància, arriben a donar fruit».

Nota: La homilia està pensada en base a la traducció de l'últim verset que ofereix la BCI: «La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen, i amb perseverança arriben a donar fruit».

Benvolguts germans i germanes en Crist:

Escoltar, retenir, i perseverar: són les tres accions que –com ens acaba de dir l'Evangeli– hem de dur a terme perquè la paraula de Déu esdevingui fecunda en nosaltres, i doni fruit. «La llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen, i amb perseverança arriben a donar fruit», llegíem fa un moment. Diguem alguna cosa, doncs, de cada una d'aquestes tres accions.

Escoltar. Escoltar és prestar atenció a allò que sentim. Demana una actitud atenta al que passa al nostre voltant, i sobretot a allò que Déu ens demana en cada moment a través de la seva paraula. La Bíblia ens marca tot un itinerari en el que, a través de l'escolta de la paraula, Déu ens permet d'arribar a ell: en les primeres pàgines del Gènesi, veiem com Déu crea per mitjà de la paraula; els patriarques van escoltar la paraula de Déu, i obeint-la van esdevenir els pares del seu poble; per mitjà de la paraula Déu donà a Moisès la primera Llei al Sinaí; els profetes van preparar el terreny perquè el diàleg entre Déu i l'home fos possible; i, finalment, amb Jesús la paraula es va fer home i habità entre nosaltres. Fou així com la paraula de Déu es va manifestar en tot el seu esplendor, i ens fou donada la possibilitat de poder-la escoltar per sempre més.

Retenir. Retenir és acollir en el nostre interior allò que hem escoltat. Al qui escolta la paraula de Déu com cal, Déu li augmentarà els seus dons, perquè estarà fent possible que la llavor faci tot el seu procés. Una llavor, perquè arribi a donar fruit, ha de morir com a tal i ha d'experimentar una transformació; i per a fer-ho li calen unes condicions determinades. El mateix passa amb la llavor de la paraula de Déu: no n'hi ha prou que el seu ressò ens sigui suggerent, sinó que ens l'hem de creure, i hem de fer que arribi a formar part de nosaltres mateixos. Instal·lada en el fons del nostre cor, determinarà que les nostres accions vagin en una direcció o en una altra quan en el nostre dia a dia se'ns presentin ocasions per actuar. No és, doncs, un coneixement teòric el que ens cal, sinó vivencial. La paraula de Déu formant part de la nostra persona, determinarà que els nostres actes siguin o no plaents a Déu. Però no es tracta només d'acollir-la amb alegria de forma momentània, sinó que cal la tercera de les accions per completar el procés.

Perseverar. La perseverança ens indica que hem de persistir, que ens hem de mantenir en aquesta disposició interior a deixar-nos renovar i anar transformant a poc a poc per l'acció de la paraula que hem acollit per mitjà de l'escolta. Si aquest procés només el duguéssim a terme per un moment, seríem com els que es deixen arrossegar per les preocupacions, les riqueses i els plaers de la vida. De preocupacions i traves no ens en falten, ni tampoc motius de distracció. Però hem de mirar més enllà. Déu ens ha fet lliures, i respecta la nostra llibertat. Per això es limita a cridar-nos, i esperar que nosaltres li responguem; però ho hem de fer, i ho hem de fer cada dia, amb els ulls fits en un objectiu més llunyà i més alt que el de la superació de les dificultats passatgeres. Serà perseverant com aconseguirem que la voluntat de Déu sigui la nostra.

La paràbola del sembrador, doncs, ens és una triple invitació: a escoltar, a retenir, i a perseverar. Tres accions que faran que no ens situem davant el món de forma passiva, sinó que ens hi impliquem. Tres accions que ens permeten de participar activament en el pla de Déu, que vol el millor per als seus fills. Tres accions que ens reporten l'alegria de saber que Déu compta amb nosaltres per al seu pla, i vol que ens convertim també en sembradors de la paraula per als nostres contemporanis. Donem-ne gràcies a Déu. Que l'Eucaristia que estem celebrant, ens anticipi ja aquests fruits que anhelem.