Homilia del dissabte de la setmana XXIX durant l'any / II

Evangeli Lc 13,1-9

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels animals que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».

I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n'hi trobà. En veure això, digué al vinyater: "Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit d'aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la d'una vegada. Per què tenir-la, si no fa més que ocupar la terra?" Ell li contestà: "Senyor, deixeu-la, encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar"».

Benvolguts germans i germanes en Crist:

Déu no deixa mai d'oferir oportunitats perquè ens acostem a Ell. I Jesús ens convida a aprofitar-les, i ens anima a fer-ho. És una de les conclusions que podem treure de l'evangeli que ens acaba de ser proclamat.

La lectura parlava de dues desgràcies que havien succeït, i que devien ser conegudes per tothom: els cas d'uns galileus assassinats per Pilat mentre oferien sacrificis en el Temple, i el d'un altre grup de persones que van morir esclafades sota la runa de la torre de Siloè. Segons la mentalitat de l'època, la desgràcia era el càstig per un pecat comès anteriorment. I per això aquestes dues desgràcies tenien tots els elements per a ser interpretades com un càstig diví, i com una conseqüència pel pecat. Aquesta interpretació era fruit de veure Déu com algú venjatiu, que feia pagar cars els errors, no perdonava res, i a més dirigia fins al més mínim detall la vida de les persones. Però aquesta visió de Déu era contrària a la que tenia Jesús, que sabia que la causa de la mort de tots aquells homes no havia estat el pecat. Per Jesús, Déu és un pare bo, que estima i perdona sempre. Per això no només pot dir que aquell tipus de mort no era un càstig per haver pecat, sinó que encara va més lluny: diu que qualsevol persona que no es converteixi, pot acabar igual que ells. És a dir: el fet de no convertir-se, podria ser pitjor que el fet d’haver comès un pecat.

La conversió és l'acció de tornar cap a Déu, quan algú se n'ha allunyat. Convertir-se és tornar a dirigir l'atenció cap a Déu, i fixar-se en tot el que ens diu o ens convida a fer. I per a poder-ho fer, és important saber-se adonar d'aquest allunyament, i tenir la voluntat d'acostar-s'hi de nou. La imatge de Déu que ens dóna Jesús es correspon amb aquesta idea: més important que el fet d'haver caigut, és que estiguem disposats a tornar-nos a aixecar, i reprendre el bon camí. I aquí comença la paràbola de la figuera plantada enmig de la vinya.

Sovint a l'Antic Testament, la imatge de la vinya simbolitzava el poble d'Israel. I l'arbre, la persona humana. Jesús mateix ens parla en aquests termes en diversos passatges. El vinyater, doncs, seria aquest Déu que ens vol donar sempre una nova oportunitat a cadascú. Tres anys, hauria estat temps suficient com per veure que una figuera ja no donava fruit; però amb tot, Jesús ens proposa de tornar a cavar la terra endurida del nostre interior, per fer-la esponjosa i veure si així torna a ser capaç d'acollir la seva paraula vivificant. I ens convida també a abonar aquesta terra amb els fems dels nostres errors. És a dir que, en realitat, lluny de veure els pecats com un element que ens fa merèixer la mort, ens són presentats com una oportunitat de creixement. Perquè dels errors, se n'aprèn. Naturalment, això no vol dir que equivocar-se o pecar sigui bo. Però si ha passat, hem de saber veure els errors i les culpes com una oportunitat de tornar a començar i aprendre, i partir d'un punt cada vegada una mica més alt que l'anterior. Per això dèiem al començament que Déu no deixa mai de donar-nos noves oportunitats, i que Jesús ens convida a aprofitar-les, i ens anima a fer-ho.

Una altra cosa diferent és si donem els fruits que voldríem donar. No hem de caure en la temptació de pensar-nos que hem de fer tal cosa o tal altra perquè és el que Déu vol: potser Déu el que necessita de nosaltres és una cosa ben diferent de la que ens pensem. Es tracta de deixar-se treballar per ell, i estar oberts al que faci falta, sigui el que sigui. Perquè si al capdavall no donem el fruit esperat malgrat les oportunitats, potser al menys la benignitat de Déu acabarà valorant l'ombra que puguem donar.