Homilia del dissabte de la II setmana d'Advent

Evangeli Mt 17,10-13.
Mentre baixaven de la muntanya, els deixebles preguntaven a Jesús: «Els mestres de la Llei afirmen que Elies ha de venir com a precursor. Què hi ha d'això?» Jesús els respongué: «És cert que Elies havia de venir a preparar-ho tot, però jo us asseguro que ja ha vingut, i que en lloc de reconèixer-lo, l'han tractat com han volgut. Igualment el Fill de l'home haurà de patir a les seves mans». Llavors els deixebles comprengueren que els parlava de Joan Baptista.

Benvolguts germans i germanes en Crist:
Som en el temps d'Advent, un temps en què l'Església ens convida a preparar-nos per a les festes del Nadal i l'Epifania. Però també és un temps en el que som convidats a reflexionar sobre la fi dels temps, quan Jesús tornarà gloriós per salvar-nos, i fer-nos entrar de forma definitiva en la terra promesa del seu Regne. Per això, en les lectures d'aquest temps litúrgic es repeteixen constantment les crides a tenir una actitud atenta i vigilant sobre les nostres vides, perquè el Senyor es pot presentar quan menys ho esperem: en cada persona i en cada esdeveniment, hi ha una ocasió per acollir el Crist.
En aquest context d'espera vigilant i atenta, la litúrgia ens presenta avui les figures d'Elies i de Joan Baptista, i les posa en relació mútua. Elies és l'home de Déu, el profeta que en el relat de la Transfiguració –el fragment immediatament anterior de l'evangeli que acabem d'escoltar– representa a tots els profetes de l'Antic Testament. Nou segles abans de la vinguda de Jesús, es va retirar al desert on hi va estar quaranta dies i quaranta nits, que van culminar amb la teofania de l'Horeb, on Déu li va parlar en la solitud a través d'un ventijol suau, i li va fer saber la seva voluntat. Segons les profecies, Elies havia de tornar per preparar el poble perquè rebés el Messies. I en l'evangeli d'avui, Jesús identifica Elies amb Joan Baptista. Joan Baptista, doncs, seria el nou Elies, que també va rebre la paraula de Déu en el desert, i va esdevenir un precursor i testimoni fins a la mort de la vinguda definitiva del Regne de Déu.
A nosaltres, avui, ens pot semblar que aquestes figures ens queden molt llunyanes. Però potser algun dels aspectes que ens presenten aquests dos personatges no ens és tan aliè, i ens toca més de prop. Potser també nosaltres, cristians del s. xxi, podem tenir la impressió d'estar sols en el desert, intentant escoltar i estar atents a aspectes que la societat sembla voler ignorar. I des d'aquella solitud, com ells, intentem caminar vers el Regne de Déu, aquell cel nou i terra nova definitiva que Déu ens ha promès, però que d'alguna manera ja és enmig nostre. Els profetes van preparar una vinguda del Senyor que per a nosaltres ja és històrica. Però en realitat no ho és del tot, perquè encara ha de venir de forma gloriosa a la fi dels temps. Això és el misteri de Nadal: per una banda és el memorial de la primera vinguda, però per l'altra és una anticipació joiosa de la vinguda definitiva. És el mateix que passa amb cadascuna de les celebracions litúrgiques, com l'Eucaristia que ara estem celebrant: en ella, el misteri de la vinguda del Crist se'ns actualitza, es fa present la salvació del Senyor entre nosaltres; però al mateix temps se'ns anticipen els dons que un dia posseirem plenament.
Una cosa que ens pot passar, però, és que la vigilància que exercim sobre les nostres vides, ens accentuï la consciència de pecat, de no haver pogut ser prou fidels a allò que el Senyor espera de nosaltres. Però al mateix temps també es pot fer més fervent la nostra esperança, i més fort el desig de tornar als camins de Déu. Perquè només en Ell hi ha la salvació, i només Ell ens pot alliberar de les nostres misèries. Per això la seguretat de la seva vinguda ens ha d'omplir el cor d'alegria, malgrat les nostres defallences; una alegria que neix de la confiança de saber que Déu ens estima, i vol el millor per a nosaltres. Sentim la crida a la conversió d'Elies i Joan Baptista com si fos adreçada avui, aquí i ara, a cadascun de nosaltres, i visquem-la amb joia i esperança: Déu no ens demana res que no puguem fer: senzillament ens demana que girem el nostre cor cap a ell, que ens convertim, i que ens preparem per a acollir-lo en el nostre interior, ja des d'ara, amb alegria. Que el temps d'Advent que estem vivint, i l'Eucaristia que estem celebrant, ens siguin una bona ocasió per a fer-ho.

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació