Homilia del dissabte de la setmana II durant l'any / I
Evangeli Mc 3,20-21
En aquell temps, Jesús entrà a casa amb els deixebles, i tornà a
reunir-s'hi tanta gent que no els quedava temps ni de menjar. Quan els
seus sentiren dir el que feia hi anaren per endur-se'l perquè deien que
havia perdut el seny.
Benvolguts germans i germanes en Crist:
Els problemes –que mai no en falten–, ens
els podem mirar de dues maneres: com a dificultats que ens impedeixen caminar,
o bé com a reptes que cal afrontar, per sortir-ne enfortits després d’haver fet
un aprenentatge. Intentem, doncs, analitzar l’evangeli que ens acaba de ser
proclamat des d’aquesta perspectiva.
Aquests dos versets ens situen al
començament de la vida pública de Jesús, quan emprèn una vida itinerant
dedicada a la predicació del Regne de Déu, després d’haver deixat la seva llar
de Natzaret on hi havia estat tota la vida. Concretament, el text ens presenta
dues situacions que va viure a Cafarnaüm, a la casa on estava allotjat. I les
dues es podrien llegir com a dues dificultats: aclaparament i incomprensió.
Acudia tanta gent a veure’l que ni ell ni els seus deixebles no tenien ni temps
per menjar; i a més, la seva família que havia sentit a dir tot el que feia, el
van a buscar per endur-se’l, creient que havia embogit.
Jesús, però, no es mira aquestes situacions
com a dificultats, ni es deixa vèncer per una situació que aparentment podria
semblar contrària, sinó que les transforma anant sempre més enllà. Molts
fragments dels evangelis, ens mostren un Jesús envoltat de gent i completament
absorbit. És possible que en la redacció d’aquest fragment aquest aspecte
estigui sobredimensionat, perquè altres passatges ens mostren situacions més tranquil·les,
en les que pot instruir els seus deixebles, o es pot donar a la pregària en un
lloc més solitari. Però en tot cas, sí que és cert que la gent buscava Jesús
amb insistència i entusiasme. Però això –que podria ser vist com una dificultat–,
no li impedeix de tenir sempre una bona paraula i un gest per a tothom,
fent-nos veure la seva donació absoluta: havent renunciat a la seva vida
anterior, s’ha lliurat del tot a la causa del Regne sense mirar enrere. I així ens
ensenya que per fer la voluntat del Pare, cal renunciar primer a la pròpia. I pel
que fa a la incomprensió dels seus, encara que al principi pugui semblar que hi
ha un trencament entre Jesús i la seva família, si mirem l’evolució al llarg de
tot l’evangeli, veiem com els seus tornen a aparèixer al seu costat a
Jerusalem, en els moments més importants de la mort i la resurrecció, i que
després es converteixen en continuadors la seva missió. Per tant, lluny de
deixar-se vèncer pel desànim, troba la manera de fer créixer la seva família,
integrant-la en la gran família que és la comunitat de creients que formen
l’Església. La meva mare i els meus germans, dirà una mica més endavant, són «els
qui fan la voluntat de Déu» (Mc 3,34-35).
Sovint, les coses no són com
nosaltres voldríem, sinó que són com són. Però des de la missió que tots i
cadascun tenim com a cristians, podem fer que comencin a ser tal i com Déu les
voldria, treballant per aquella realitat última que és el Regne de Déu.
L’Eucaristia és per a nosaltres una anticipació d’aquesta realitat, perquè aquí
i ara Jesús ens ha parlat a través del seu exemple. Les dues situacions que
se’ns han plantejat, poden ser per a cadascú de nosaltres una ocasió per
preguntar-nos sobre la manera com exercim la nostra vocació cristiana, i sobre
la manera d’afrontar les dificultats que se’n puguin derivar: Ser cristià és
només una qüestió formal, reduïda a l’àmbit privat de la meva persona? O com
Jesús estic disposat a posar-me a disposició de l’Esperit Sant, perquè em faci
treballar pel seu Regne com, quan i on convingui? Ser cristià em reporta
comoditats, o em reporta incomprensions que caldria transformar? Ben segur que,
si ho portem a la pregària, podem convertir les dificultats en ocasions de
creixement personal i del Regne, com ho féu Jesús. Les necessitats del nostre
món, ens animen i ens empenyen a fer-ho. Que la celebració d’aquesta Eucaristia
ens hi ajudi.
