Homilia del dissabte III de Quaresma

Fano. Paràbola del fariseu i el publicà.

Evangeli Lc 18,9-14

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos, i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l'altre cobrador d'impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d'impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos". Però el cobrador d'impostos, que s'havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: "Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador". Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva, i l'altre no; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Benvolguts germans i germanes en Crist:

La paràbola del fariseu i el publicà (el cobrador d'impostos) que ens acaba de ser proclamada, ens contraposa dues actituds molt humanes, l'orgull i la humilitat. Però en el fons, el que ens està contraposant són dues maneres d'entendre Déu: la d'un Déu limitat, que es dedica tan sols a retribuir i corroborar allò que incontestablement està bé, amb la d'un Déu misericordiós que ens ofereix generosament el seu perdó, sense límits. Quina d'aquestes actituds i quin d'aquests models és el vàlid, als ulls de Jesús?

El fariseu és el model que representa la persona religiosa i observant, que no només compleix tot el que la Llei prescriu, sinó que a més afegeix de forma voluntària altres sacrificis per tal d'acumular mèrits davant de Déu, de forma que aquest no pugui negar-li el seu favor. Però això el converteix en una persona orgullosa, que es veu superior les altres amb un excés d'estima de si mateixa.

El publicà, en canvi, és el model de persona que se sap pecadora, i no pot fer altra cosa que reconèixer davant Déu els seus defectes. I això el converteix en una persona humil, que tenint-se per menys del que val, ha de restar oberta a la misericòrdia de Déu i implorar la seva il·limitada generositat.

Davant d'aquests dos models, la preferència de Jesús és clara: «Us asseguro que aquest –el pecador– tornà perdonat a casa seva, i l'altre –el fariseu–, no». Més que el fet d'haver pecat o no, el que Jesús valora és l'actitud humil del pecador, «perquè –com Jesús mateix ens diu– tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». I és que la justícia de Déu no és com la nostra, perquè la seva està basada en la llei de l'amor i la misericòrdia, i no en la de la retribució per les bones obres.

Els dos models que ens han estat presentats, no pretenen dividir les persones entre bones i dolentes, entre orgulloses i humils, sinó que més aviat il·lustren dues actituds que cadascú de nosaltres pot tenir, i una temptació en la que fàcilment podem caure. El nostre esforç per ser bons i agradables a Déu, podria convertir-nos en persones que es creuen millors que les altres, i caure així en la temptació de pensar que si fem les coses bé, Déu no tindrà més remei que salvar-nos. I aquesta no és la realitat que Jesús ens vol transmetre: el que Déu espera de nosaltres no és que siguem perfectes, sinó que estiguem oberts a rebre el seu perdó, i amb humilitat acceptem la seva bondat de Pare que ens estima, i està disposat a acollir-nos sempre de nou.

Per tant, els dos models ens ofereixen dues maneres de prendre posició davant la vida, davant dels altres i davant de Déu: ¿Tenim una actitud oberta que deixi espai per al do gratuït de Déu? O dit en altres paraules, ¿ens deixem estimar per Ell? ¿O bé estem tan segurs de nosaltres mateixos que en les nostres vides no hi ha ni tan sols espai per a la providència de Déu? En el fons Jesús ens comprèn, i sap perfectament que en cor humà hi caben aquestes dues actituds, i aquestes dues maneres d'entendre Déu. I no les condemna, sinó que amb tota la seva bondat ens indica que la humilitat i l'obertura a la seva misericòrdia són les actituds que li son més agradables. Per això, un cop més, som nosaltres qui hem d'implicar, i dirigir les nostres oracions de la forma que és plaent a Déu. L'Eucaristia quaresmal que estem celebrant, ens ofereix el marc ideal per mirar cap al nostre interior, i acollir de nou a Déu amb humilitat. Déu ens ha parat un cop més la taula de la seva paraula i del seu cos, i ens convida a acollir-lo amb humilitat i agraïment. Fem-ho, i deixem-nos portar per la seva gràcia pel camí que aquests dies anem fent vers la Pasqua. Que la seva bondat i la seva misericòrdia ens hi ajudin.