Homilia del dissabte de la setmana XVII durant l'any / I

Giotto di Bondone (1266-1337). Escenes de la vida de St. Joan Baptista. Festa d'Herodes (detall). Fresc de l'església de la Sta. Croce a Florència. 

Evangeli Mt 14,1-12

En aquell temps, el tetrarca Herodes sentí parlar de Jesús i digué als de la seva cort: «Aquest deu ser Joan Baptista ressuscitat d'entre els morts: per això té aquest poder d'obrar miracles».

És que Herodes havia agafat Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó per qüestió d'Herodies, la dona del seu germà Felip: Joan li retreia sovint que no li era lícit de viure amb ella. Herodes l'hauria mort, però no s'hi atreví per por del poble, que tenia Joan per profeta. El dia del natalici d'Herodes, la filla d'Herodies ballà davant de tots, i agradà tant a Herodes que li prometé amb jurament de donar-li tot el que ella demanés. Ella, aconsellada per la seva mare, respongué: «Dóna'm aquí mateix, en una safata, el cap de Joan Baptista». El rei s'entristí, però, pensant en el jurament que havien sentit tots els convidats, manà que li donessin. Va fer decapitar Joan a la presó, van portar el cap de Joan en una safata, el van donar a la noia i ella el va donar a la seva mare. Els deixebles de Joan anaren a buscar el seu cos i l'enterraren. Després ho van comunicar a Jesús.

Benvolguts germans i germanes en Crist: 

L’evangeli d’avui ens presenta dues maneres de viure la fe en Jesús, a través de dos personatges: Herodes i Joan Baptista.

Del tetrarca Herodes Antipes, que governava Galilea en temps de Jesús, sabem que la predicació de Joan Baptista l’atreia, encara que aquest li retragués la relació il·lícita que tenia amb la dona del seu germà. Els mateixos evangelis ens diuen que quan el sentia parlar quedava molt perplex, però que amb tot, l’escoltava de bon grat. També sabem que tenia ganes de conèixer Jesús després d’haver-ne sentit l’anomenada, encara que només fos empès per la curiositat de veure-li fer algun miracle. Però finalment no va ser prou fort, i endut per les circumstàncies i el context, no es va deixar imbuir per aquell missatge sinó que va acabar destruint el missatger. Fent servir una expressió popular, podríem dir que la música li sonava bé, però la lletra no el va acabar de convèncer.

Per altra banda, en canvi, tenim la figura de Joan Baptista. Seguint amb aquest símil, es podria dir que no només li agradava la música i la lletra del missatge de Jesús, sinó que es va convertir en un intèrpret privilegiat de la seva música. L’escriptura ens el presenta com una frontissa entre l’Antic i el Nou Testament, l’últim dels profetes i a l’hora el precursor del Senyor. De fet, el mateix Jesús el va lloar per la seva santedat, que li venia d’haver integrat completament en la seva persona el missatge del Regne. I allò que creia ho va viure amb un convenciment tan profund, que la necessitat de ser conseqüent va passar fins i tot per davant de la necessitat de salvar la seva pròpia vida.

Són, doncs, dos models oposats sobre la manera de situar-se davant del missatge de Jesús i del seu Regne. I malauradament, no són els únics: en el nostre món també coneixem el model del qui hi està obertament en contra, del qui el desconeix, o del qui –senzillament–, el viu amb indiferència. Per això, l’evangeli d’avui pot ser una ocasió per a tots nosaltres de preguntar-nos quin model volem ser, com volem seguir Jesús, quina és la nostra implicació personal amb el missatge del Regne, i fins a quin punt estem disposats a deixar-nos interpel·lar per ell. La nostra societat necessita models a seguir que donin un sentit a l’existència. I molts cops sembla que els cristians no puguem exercir aquesta funció, i que haguem de viure com un reducte, on ens releguen els qui entenen les creences com una cosa “a part”, gairebé anecdòtica. Per a nosaltres, ser cristià és quelcom que ha d’abraçar tota la persona, i tots els àmbits de l’existència. Sense que això vulgui dir que haguem d’anar predicant pel carrer, sí que és necessari que trobem una manera de viure la fe, que es tradueixi en una manera d’obrar que transmeti aquella joia i pau interior que tot cristià hauria de tenir. I és així com millor parlarem de Jesús als nostres contemporanis, i els ajudarem a descobrir la salvació que Déu vol per a nosaltres, i que ens ve a través de Jesucrist.

El temps de vacances pot ser un temps propici per fer aquesta reflexió. Sobretot si entenem les vacances no com una pausa que s’ha d’omplir fent tot allò que mai no tenim temps per a fer, sinó si l’entenem com un temps de creixement personal, com un temps de fomentar el silenci interior perquè la veu de Jesús ressoni dins nostre amb més intensitat. És des d’aquest silenci que podem fer aquesta reflexió, i decidir com volem seguir-lo a partir d’ara. Que l’exemple de Joan Baptista ens hi ajudi, i faci que la música de Jesucrist no només sigui una bella melodia que més o menys ens atregui al començament, sinó que pugui acabar convertint-se en banda sonora per a les nostres vides, i les de tots els qui ens envolten.