Homilia del dissabte de la setmana XXVII durant l'any / I



Evangeli Lc 11,27-28
En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona cridà entre la gent: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar». Però Jesús li respongué: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden».


Benvolguts germans i germanes en Crist:
Déu no ens demana coses impossibles, sinó tot el contrari: ens dóna tot allò que necessitem, perquè qualsevol persona pugui reeixir en el seu camí de recerca de la felicitat, meta a la qual tots hauríem d’aspirar. I l’evangeli d’avui, tot i ser breu, ens en dóna fe.
La Paraula de Déu ocupa un lloc central en la història de la salvació. Ja la primera pàgina de la Bíblia ens presenta un Déu que crea per mitjà de la Paraula. És la mateixa Paraula que torna a aparèixer a la primera pàgina de l’evangeli de St. Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula», Jesucrist, que ens ha estat donat com un do preciós per a tots nosaltres. I en l’evangeli d’avui, justament el qui és la Paraula feta home, és qui ens diu quina ha de ser la nostra relació amb ella: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu, i la guarden». Corregint a la dona que l’havia interromput precisament mentre parlava, Jesús passa del singular al plural: no només declara sortosa la figura de la seva mare per haver-lo engendrat a ell físicament, sinó que són sortosos, en plural, tots aquells qui escolten la Paraula, i la guarden. Jesús ens presenta a Maria, doncs, com un model que podem seguir tots i cadascun de nosaltres, ens la presenta com el que hauria de ser la seva Església: aquella qui ha acollit la paraula de Déu, i en el seu interior li ha donat vida i l’ha fet fructificar.
Però sovint, ens pot passar com li passava a la dona que era entre la multitud: ens podem pensar que és una qüestió de naixement, que ja ho tenim tot resolt pel fet d’haver nascut i de pertànyer al poble de Déu. I no és així. Si ho fos, el nostre món no estaria ple d’exemples contradictoris com els que tenim: mentre una part de la humanitat té un grau alt de benestar, com mai no havia tingut, una altra part de la humanitat encara viu sota el flagell de la fam, la guerra, o les discriminacions. I sovint també dins d’aquesta part que aparentment viu bé, pot ser que ens passin inadvertides tota una sèrie de necessitats bàsiques que encara tenen moltes persones que tenim ben a la vora. Com pot ser que siguem capaços d’enviar aparells a l’espai per veure els llocs més remots del sistema solar, o puguem rebre missatges de gent que és lluny directament a la butxaca, i en canvi no siguem capaços d’evitar el sofriment del germà que és a prop? És que, potser, no hem sabut escoltar de la manera que ens demana Jesús?
Déu no ens demana res que no puguem fer: no ens demana ni que tinguem èxit, ni que ocupem un lloc concret en la societat, ni ens imposa codis morals impossibles de complir. Senzillament ens vol feliços, i ens indica el camí per arribar-hi: «Sortosos els qui escolten la paraula de Déu, i la guarden». Déu ens demana que escoltem. I això tots ho podem fer amb allò que tenim a l’abast. I si ho fem, veurem que la seva paraula també només demana una cosa: que estimem. Per això Jesús ens indica com ha de ser aquesta escolta: ha de ser una escolta activa, es tracta d’escoltar i guardar, d’escoltar i posar en pràctica, d’escoltar i estimar. En altres paraules, es tracta que ens impliquem en l’obra que Déu ha començat.

En l’Eucaristia que estem celebrant ja hem rebut la Paraula de Déu. I quan ens acostem a la seva taula per rebre el seu cos, haurem fet el primer pas per fer que aquesta paraula habiti en nosaltres. Després cadascú haurà de veure com l’acull, obrint els sentits per deixar que entri i ens vagi transformant per dins, fins que a través nostre ella mateixa vagi operant en el món. Demanem a Déu que ens hi ajudi, perquè com Maria puguem ser comptats entre els sortosos que han escoltat la seva Paraula, i l’han guardat. 

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació