Jesús se'ns manifesta com a Déu
 |
Davant de les
dificultats de la vida, que poden ser moltes i nombroses, sovint podem tenir la
temptació de pensar que ens en podem sortir només amb el nostre esforç. Però no
és el què ens diu el model que avui ens ha presentat l’evangeli, on hi veiem un
Jesús que envia els seus deixebles, però que quan convé els surt al seu
encontre, els ajuda a superar les dificultats –si bé de la forma més
insospitada, i els dóna confiança.
Aquests dies que hi ha entre la festa de la manifestació del Senyor i la del Baptisme de Jesús, que celebrarem demà, la litúrgia ens presenta una selecció de diferents miracles que tenen per objecte subratllar la divinitat de Jesús. És una divinitat que, com ens explica el relat dels tres Reis d’Orient, van reconèixer fins i tot les nacions paganes; però és una divinitat que, com es desprèn d’aquests relats, no sempre va ser fàcil de comprendre pel mateix poble d’Israel, ni tan sols pels deixebles que tenien un contacte directe amb Jesús. Els evangelistes que van escriure aquests miracles –ahir llegíem el de la multiplicació dels pans, i avui el de Jesús que camina per sobre les aigües–, ja ho van fer des de l’experiència de la resurrecció, i per això van poder connectar els textos de l’escriptura que expliquen els primers passos del poble d’Israel, amb els principals fets de la vida de Jesús, que narren els primers passos de l’Església. Jesús havia vingut a donar compliment a les antigues promeses dels profetes, i per això els evangelis van atribuir a Jesús el que la tradició bíblica atribuïa a Déu.
En el miracle de la multiplicació dels pans, que els deixebles no havien acabat de comprendre, el que en realitat està fent Jesús és donar aliment a tot el poble –com Déu havia fet segles abans amb el mannà en el desert, amb l’antic poble d’Israel. I de la mateixa manera, el fet que Jesús caminés per sobre de l’aigua, estableix un paral·lelisme amb un poder sobre les aigües que en l’escriptura només Déu tenia: en el relat de la creació, l’esperit de Déu planava sobre les aigües (Gn 1,2), aigües que després Déu va separar per crear els continents (Gn 1,9); i més endavant, també va tornar a separar perquè el seu poble hi passés entremig per ser alliberat de l’esclavatge (Ex 14,16). En el fet que Jesús anés a salvar els seus deixebles passant per damunt les aigües, hi ha un ressò d’aquesta voluntat de Déu per salvar el seu poble. A més, també hi trobem un altre paral·lelisme en la manera com Jesús es presenta als deixebles, que evoca la manera com Déu s’havia manifestat a Moisès, revelant-li el seu nom: «Jo sóc el qui sóc», li va dir (Ex3,14). I «No tinguis por», és la petició que Déu adreça en molts d’altres passatges de l’Antic testament quan es revela a algú. Jesús, doncs, fa servir una fórmula que les uneix les dues: «No tingueu por, que sóc jo», subratllant la seva identitat divina.
Els evangelis, doncs, ens diuen que Déu ens ha ofert el seu Fill, i que aquest està al seu mateix nivell; i això a pesar de l’ofuscament dels deixebles, a qui costava entendre qui era Jesús. Aquest Jesús que fa uns dies contemplàvem en la humilitat d’un pessebre, i que després es va manifestar com a Déu a tots els pobles, avui som nosaltres els qui l’hem de continuar acollint. I el tenim accessible fàcilment: cada vegada que ens reunim en el seu nom –com el text prefigurava amb la imatge de la barca; i també cada vegada que celebrem l’Eucaristia on el pa de la seva paraula es continua multiplicant un cop i un altre –com prefigurava el relat la multiplicació dels pans. Ara ja només és cosa nostra de saber-lo reconèixer, acollir-lo, i tenir-li confiança. Només així serà com aquest Jesús que se’ns ha manifestat, ens ajudarà en les nostres dificultats individuals i col·lectives, siguin quines siguin. Això sí: potser no ho farà de la manera que ens pensem.
Aquests dies que hi ha entre la festa de la manifestació del Senyor i la del Baptisme de Jesús, que celebrarem demà, la litúrgia ens presenta una selecció de diferents miracles que tenen per objecte subratllar la divinitat de Jesús. És una divinitat que, com ens explica el relat dels tres Reis d’Orient, van reconèixer fins i tot les nacions paganes; però és una divinitat que, com es desprèn d’aquests relats, no sempre va ser fàcil de comprendre pel mateix poble d’Israel, ni tan sols pels deixebles que tenien un contacte directe amb Jesús. Els evangelistes que van escriure aquests miracles –ahir llegíem el de la multiplicació dels pans, i avui el de Jesús que camina per sobre les aigües–, ja ho van fer des de l’experiència de la resurrecció, i per això van poder connectar els textos de l’escriptura que expliquen els primers passos del poble d’Israel, amb els principals fets de la vida de Jesús, que narren els primers passos de l’Església. Jesús havia vingut a donar compliment a les antigues promeses dels profetes, i per això els evangelis van atribuir a Jesús el que la tradició bíblica atribuïa a Déu.
En el miracle de la multiplicació dels pans, que els deixebles no havien acabat de comprendre, el que en realitat està fent Jesús és donar aliment a tot el poble –com Déu havia fet segles abans amb el mannà en el desert, amb l’antic poble d’Israel. I de la mateixa manera, el fet que Jesús caminés per sobre de l’aigua, estableix un paral·lelisme amb un poder sobre les aigües que en l’escriptura només Déu tenia: en el relat de la creació, l’esperit de Déu planava sobre les aigües (Gn 1,2), aigües que després Déu va separar per crear els continents (Gn 1,9); i més endavant, també va tornar a separar perquè el seu poble hi passés entremig per ser alliberat de l’esclavatge (Ex 14,16). En el fet que Jesús anés a salvar els seus deixebles passant per damunt les aigües, hi ha un ressò d’aquesta voluntat de Déu per salvar el seu poble. A més, també hi trobem un altre paral·lelisme en la manera com Jesús es presenta als deixebles, que evoca la manera com Déu s’havia manifestat a Moisès, revelant-li el seu nom: «Jo sóc el qui sóc», li va dir (Ex3,14). I «No tinguis por», és la petició que Déu adreça en molts d’altres passatges de l’Antic testament quan es revela a algú. Jesús, doncs, fa servir una fórmula que les uneix les dues: «No tingueu por, que sóc jo», subratllant la seva identitat divina.
Els evangelis, doncs, ens diuen que Déu ens ha ofert el seu Fill, i que aquest està al seu mateix nivell; i això a pesar de l’ofuscament dels deixebles, a qui costava entendre qui era Jesús. Aquest Jesús que fa uns dies contemplàvem en la humilitat d’un pessebre, i que després es va manifestar com a Déu a tots els pobles, avui som nosaltres els qui l’hem de continuar acollint. I el tenim accessible fàcilment: cada vegada que ens reunim en el seu nom –com el text prefigurava amb la imatge de la barca; i també cada vegada que celebrem l’Eucaristia on el pa de la seva paraula es continua multiplicant un cop i un altre –com prefigurava el relat la multiplicació dels pans. Ara ja només és cosa nostra de saber-lo reconèixer, acollir-lo, i tenir-li confiança. Només així serà com aquest Jesús que se’ns ha manifestat, ens ajudarà en les nostres dificultats individuals i col·lectives, siguin quines siguin. Això sí: potser no ho farà de la manera que ens pensem.
Homilia del dia 9 de gener
