Creure, o no creure?

Benvolguts germans i germanes en Crist:

L’evangeli d’avui ens situa davant d’una dicotomia: creure, o no creure? Què hem de fer, davant del misteri de la resurrecció de Jesús?

Generalment, Jesús sol parlar d’una manera força clara. Les seves paràboles, que parteixen de situacions de la vida quotidiana, estaven pensades perquè tothom les pogués entendre. Però no sempre parla així. L’evangeli que ens acaba de ser proclamat, és l’últim fragment de l’anomenat “Discurs del pa de vida”. Són les paraules que Jesús va adreçar a la multitud que l’havia anat a buscar després del miracle de la multiplicació dels pans, i que tenen un grau elevat de component simbòlic. Jesús vol fer-los veure la importància de creure, i és quan els parla del pa de vida: així com en temps de l’antic poble d’Israel Déu els havia donat com a aliment el mannà en el desert, ara en temps de l’Església Déu ens ha preparat un aliment que sacia per sempre la gana i la set: el pa del cel. És el pa que Déu fa servir per donar vida al món. Però, quin és aquest pa?

Tot el discurs, escrit per la primera comunitat després de l’experiència de la Pasqua, és un símbol de l’Eucaristia. Quan un pare fa un regal al seu fill, aquell regal material és el que és; però amb els anys aquell objecte pot passar a tenir un valor molt més elevat, que va més enllà del seu valor material: simbolitza una altra realitat superior, que és l’amor del seu pare. De la mateixa manera, doncs, Jesús ens ofereix un símbol del seu amor per nosaltres: el pa de vida. L’Eucaristia és el lloc privilegiat on podem rebre aquest regal que Déu ens ha fet i que simbolitza el gran amor que ens té, perquè l’autèntic pa del cel, és Jesús. Jesús és aquell pa que hem de menjar per tenir la vida eterna. Ell, que en néixer ja havia estat posat en una menjadora, ara se’ns presenta com a aliment: si els cinc pans del Pentateuc eren l’antiga llei donada per Moisès al seu poble, ara Jesús els multiplica de forma exponencial cada vegada que celebrem l’Eucaristia, cada vegada que rebem i ens fem nostra la seva paraula, cada vegada que mengem el que Déu ens ha donat com una nova llei.

I va ser en l’Eucaristia que els primers deixebles van fer l’experiència de la resurrecció. La percepció que van tenir que Jesús continuava viu entre ells quan es van reunir per partir el pa, és un fet real. Ens equivoquem si reduïm la resurrecció a un fet històric o físic, i ens equivoquem també si la nostra fe en Jesús és tan sols pel fet que Déu vagi obrar en ell un fet prodigiós. Va més enllà. La resurrecció, va ser la percepció que el Mestre continuava viu entre ells cada vegada que es reunien per pregar, per escoltar la seva paraula, i per partir el pa. La resurrecció inaugura una nova etapa de la història de la humanitat, una etapa definitiva, en la que la mort ja no té la darrera paraula, ni és tan sols el final de la nostra vida a la terra; perquè el fet que Jesús continuï viu entre nosaltres, ens fa comprendre l’existència d’allò que Déu ens té preparat per a tots i cadascú de nosaltres: la vida eterna. I d’això en tenim la oportunitat de fer-ne experiència cada cop que, com ara, ens reunim en el seu nom per rebre aquest pa.

Les paraules de Jesús, doncs, van més enllà de la materialitat: com ell mateix ens ha dit, «són esperit, i són vida», encara que això sigui difícil d’entendre. Totes les generacions s’han enfrontat a aquest problema, i avui ens toca a nosaltres: o bé no fem cap esforç per entendre el seu llenguatge i l’abandonem, o bé com els deixebles fem el salt de la fe, i ens hi adherim amb confiança. Déu respecta la nostra llibertat; però si volem ser llevat d’aquest pa en el nostre món, hem de fer el primer pas i unir-nos a la gran confessió de fe que fa Pere, i dir-li: «Senyor, a qui aniríem?»

Homilia del dissabte de la setmana III de Pasqua.