Les relacions humanes són la porta d'entrada al Regne del cel
La vida és un do
preciós, que només Déu pot donar. I per això, treure-li la vida a un altre, és
una de les pitjors accions que l’ésser humà pot cometre. I tanmateix, és una
cosa que ha passat des de temps immemorials, i encara passa en els nostres
dies. Les primeres pàgines de la Bíblia situen aquest pecat al començament de
l’existència humana; i també en parla el decàleg, la Llei que l’antic poble jueu
tenia consciència d’haver rebut de Déu, per mans de Moisès. Era una llei que
condemnava el pecat amb la pena de mort que, al capdavall, també era un
assassinat. Jesús no és indiferent a aquest fet, però es limita a dir que «el
qui mati, serà condemnat pel tribunal»; no, perquè no pensi que calgui castigar
aquest fet, sinó perquè en realitat, el que és més important, és anar trobar
els motius que porten l’home a matar, per tallar d’arrel la possibilitat de
caure en aquet error. El qui s’irrita contra un germà, el qui l’insulta, o el
qui el maleeix, està alimentant l’odi en el seu interior; i si no es recondueix
a temps, aquest odi pot portar la persona a l’extrem de matar. Per això és molt
important cuidar bé el terreny de les relacions humanes: és un terreny ideal
per posar en pràctica el manament de l’amor, però també és un terreny en el
que, si badem, podem cometre els pecats més greus. Per això, més important que
saber el que està permès i el que no, i quina és la pena que correspon per
actuar malament, és saber com evitar d’entrada les causes, per no arribar mai a
caure en l’error.
L’eucaristia, com la que
estem celebrant, és també un terreny d’encontre i de relació: en primer lloc,
amb Déu; però també amb la comunitat, on el Crist s’hi fa present. I en aquest
encontre amb Jesús, no només ens limitem a recordar el que ell va fer, sinó que
ho vivim de manera real: la seva paraula ens és donada de manera viva i eficaç
a tots nosaltres ara i aquí. Avui, doncs, tenim una ocasió per revisar les
nostres relacions, amb nosaltres i amb Déu. De fet, la litúrgia ens convida a
fer-ho cada cop que ens posem a la presència de Déu: al començar la Missa hem
confessat les nostres faltes, i hem demanat perdó per elles. I abans de rebre
el cos de Crist, donarem la pau a les persones que tenim al voltant, com a
símbol del que ens demanava l’evangeli d’avui: «ni que et trobis ja a l’altar,
a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna
cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus
amb ell».
Però no ens hem de
limitar a fer-ho d’una forma simbòlica, sinó que hem d’examinar si en la nostra
vida quotidiana això és així. El que Jesús ens ve a dir, és que les relacions
amb els qui tenim a la vora són una cosa prioritària, perquè són la porta
d’entrada al Regne de Déu. I és molt important que escrutem contínuament el
nostre interior, per veure si estem alimentant el terreny de la irritació o de
la indignació; per l’evangeli, això ja és un començament d’homicidi: «el qui
s’irriti contra el seu germà, serà condemnat». Si en el nostre interior covem
la violència del cor, aquesta pot passar a ser violència verbal amb els insults
o les desqualificacions; i atemptar contra la dignitat de l’altre ja és una
forma primigènia d’homicidi. Si no volem caure en aquest error, i tallar aquest
mal de soca-rel, cal que ens dediquem a bastir ponts d’entesa i de diàleg amb
els altres. L’antídot que Jesús ens dóna, és el perdó. En el parenostre, d’aquí
un moment demanarem a Déu que ens perdoni les nostres culpes, i expressarem la
voluntat de perdonar els nostres deutors. És la fórmula que ens ha donat Jesús
per transformar la violència del cor que pot portar a matar, en una ètica
positiva i de màxims: perdonar sempre és aplicar el manament de l’amor, i
situar la importància de la vida al seu lloc.
Homilia del dijous de la setmana X / II
Text de l'evangeli comentat: Mt 5,20-26.
