Què us sembla? Oi que no vindrà a la festa?
«Què us sembla? Oi que no vindrà a la
festa?» Els jueus contemporanis de Jesús que es feien aquesta pregunta, no
havien entès res. No havien entès que en Jesús es materialitzaven les paraules
del profeta Ezequiel que hem sentit en la primera lectura. Segles abans, durant
l’exili a Babilònia, en el pitjor moment de la història d’Israel, Ezequiel va
injectar una dosi d’optimisme als israelites presentant-los el millor panorama
que podien esperar: encara que haguessin estat infidels a l’aliança que Déu
havia fet amb els seus pares, Déu mai no abandonaria el seu poble; i no només
això, sinó que volia tornar-lo a unir, purificant-lo i perdonant-lo de les
seves faltes, i enviant-li un bon pastor que els retornés a la terra promesa.
Un pastor que, fent una nova aliança de pau, es quedés a viure amb ells per
sempre. I amb la mateixa dosi d’optimisme parlava el profeta Jeremies, amb les
paraules que hem cantat com a Salm responsorial: «El Senyor ens guardarà, com
un pastor guarda el seu ramat», és una expressió que es refereix al Messies que
havia de convertir les penes del poble en dies d’alegria. Però d’aquestes
profecies ja en feia molts segles, i aquest pastor encara no havia arribat. Per
això, els contemporanis de Jesús estaven confosos. De fet, Caifàs, que era el
gran sacerdot, buscava la manera d’alliberar-se de Jesús. Però paradoxalment,
va acabar fent una profecia al nivell de la d’Ezequiel: «Jesús havia de morir
pel poble», i «havia de morir per aplegar tots junts els fills de Déu». Però
els jueus no el van reconèixer, i per a ells fou causa de desavinences i
discussions.
«Què us sembla? Oi que no vindrà a la festa?» Aquesta pregunta, vista des de la nostra
perspectiva, pot ser per a nosaltres un pregó de la festa de Pasqua. Perquè
sabem que sí que hi va anar, a la festa. I no només això, sinó que fou aquell
pastor que s’hi quedà per sempre. Perquè encara que estiguem dins del període
quaresmal, en cada Eucaristia ens trobem de nou amb Jesús ressuscitat: se’ns fa
present per mitjà de la seva paraula, quan rebem el sagrament del seu cos; però
també se’ns fa present en la comunitat reunida en el seu nom, i en cada germà o
germana en qui podem veure el Crist a qui servir. El que Ezequiel i Jeremies
van profetitzar a l’antic poble d’Israel, avui se’ns fa realitat a nosaltres,
com s’ha fet realitat als cristians de tots els temps. I la setmana Santa és un
bon moment per meditar sobre aquest misteri tan gran, que Déu ens porta
concedint com una primavera espiritual des de segles. És una realitat que podem
experimentar cada dia, en cada celebració, en cada encontre amb un germà.
«Què us sembla? Oi que no vindrà a la festa?»,
és una pregunta que els cristians actuals ja no ens podem fer. No podem dubtar
de la mateixa manera que ho feren els contemporanis de Jesús. Ni tan sols ens
hauríem de permetre el luxe que Jesús fos per a nosaltres motiu de discòrdia. Perquè
mentre dubtem o ens barallem, perdem ocasions d’ajudar a entrar a la festa als
nostres contemporanis. Si Déu ens ha preparat la festa del seu Regne, hauríem d’alegrar-nos
i correspondre aportant coses positives a la societat; hauríem de ser una guia
que ajudés als del nostre voltant a descobrir aquesta festa, on hi ha Jesús que
ens espera. Encara que visquem en una societat aparentment secularitzada, l’essència
que Jesús ens va portar continua essent vàlida per a tothom. Ocupem el lloc que
ocupem en la societat, cadascú de nosaltres podem transmetre al nostre entorn
els valors que Jesús ens ensenyà i ens demanà que ensenyéssim, i que es resumeixen
en el manament de l’amor. Hi volem entrar, nosaltres, en aquesta festa? O
potser només ens cal adonar-nos que ja hi som? Tan de bo que els dies que
comencem ens siguin ocasió de meditar-hi, i de prendre’n consciència. El nostre
món ho agrairà.
Homilia del dissabte de la setmana v de Quaresma
