Respondre pacíficament a les ofenses és un signe d’haver fet fructificar els valors cristians.
Qualsevol mestre, pare o mare de família, o
qualsevol que hagi hagut d’ensenyar alguna cosa a un altre, sap que aprenem no
tant d’allò que ens diuen, sinó d’allò que veiem fer. L’exemple típic és el d’aquell
pare que li està fent un llarg sermó al seu fill sobre la importància de dir
sempre la veritat, i mentre està parlant sona el telèfon; i sense pensar-s’ho li
diu al fill: “Agafa’l. Però si és la tieta, digues-li que no hi sóc!”. Salvant
les distàncies, Jesús veia que amb els fariseus i els mestres de la llei del
seu temps passava una cosa semblant: deien, però no feien. I no és que el que
diguessin no estigués bé; el que passava és que després no feien allò que
predicaven. Actuaven per fer-se veure i ostentar, més que no pas per una
convicció profunda del cor. Eren hipòcrites. Aquesta falta d’autenticitat dels
qui anaven al davant, però, no era una cosa nova. Uns cinc segles abans de
Jesús, com deia la primera lectura, el profeta Malaquies ja es lamentava dels
sacerdots del Temple, que en aquell temps també feien de jutges. El problema
era semblant: jutjaven de forma parcial, no eren honestos, i per culpa d’això
la gent havia deixat de creure en Déu; perquè si el qui ha de donar exemple
falla, tothom queda desorientat. Tant uns com els altres havien convertit les
seves vides en un engany, una actuació (de fet, la paraula hipocrités en grec, vol dir actor). Però el pitjor era que
comportant-se així, havien aconseguit enganyar-se ells mateixos. I quan un s’enganya
a si mateix, surt de la realitat; i cada cop se li fa més difícil tornar-hi.
Però tot això
no vol ser una lliçó d’història sobre el què passava en temps de Jesús. Encara
que ens sembli que el món de la Bíblia ens queda molt llunyà, tot el que fa
referència a les actituds humanes és encara ben viu i actual. I pels cristians,
la nostra trobada setmanal amb el ressuscitat que es produeix sobretot a l’Eucaristia,
és sempre una nova oportunitat per rebre de nou aquesta paraula, i acollir-la.
Com cantarem al moment de la comunió, Jesús ens ensenya els camins que duen a
la vida, i aquest diumenge ho fa alertant-nos contra la hipocresia: aparentar o
dir coses que no sentim són actituds contràries a l’esperit de l’evangeli. I per
això se’ns demana una actitud atenta. Avui som cridats a prendre amb interès
aquesta crida, i fer-la vida en nosaltres.
Podríem pensar que tot això dels Mestres de la
Llei i els fariseus, avui va per al clergat. Però siguem qui siguem, tots estem
convidats a examinar si som honestos, o bé si per davant fem una cara i per
darrera una altra. Sobretot si tenim una missió pedagògica, directiva,
formativa, o qualsevol tipus d’ascendència sobre d’altres persones. Perquè només
millorant nosaltres, ajudarem als qui tenim al costat. Per això és important
que ens fixem en els altres elements que hi havia a les lectures d’avui. A la
segona lectura llegíem l’exemple de St. Pau, que al contrari dels fariseus no
havia posat al centre els interessos terrenals, sinó l’amor. I per això quan va
arribar a Tessalònica no es va limitar a predicar, sinó que es va posar a
treballar per no ser una càrrega per als altres. Com Jesús, era conscient que
havia vingut a servir, i no a ser servit. Això va fer que rebessin la seva
paraula com una revelació, i no com a paraules buides. El Salm també ens donava
recursos: no ser ambiciós, viure sense pretensions, i –com un nen a la falda de la mare– confiar
plenament en el què el Senyor ens ha donat, que és més del què ens pensem. La
justícia de Déu va per uns camins diferents dels nostres, i per això Jesús acaba
parlant d’humilitat: “humil” ve de humus,
que vol dir “terra”. Si el nostre cor és esponjós com la terra, sap acollir la
paraula de Déu com una llavor, amarar-la i fer-la germinar, tot allò que surti
de nosaltres anirà en aquesta línia. Respondre pacíficament a les ofenses, per
exemple, és un signe d’haver fet fructificar els valors cristians. No hi ha
pressa: el cor humil i conseqüent amb els valors eterns, és el que a la llarga
serà enaltit. I, a la curta, quan truqui el telèfon... agafem-lo! A l’altra
banda sempre hi ha algú que vol alguna cosa, i l’altre sempre és el Crist a qui
hem de servir.
Homilia del diumenge de la setmana xxxi / A (5.11.2017)
