Els cristians hem de saber dialogar amb tothom, i ajudar a guarir les ferides del nostre temps.


L’evangeli de Joan ens explica que Jesús va estar un cert temps al territori de Judea amb els seus deixebles, batejant a moltes persones. I quan va arribar a oïdes dels fariseus que estaven fent més deixebles i en batejaven més que Joan, van decidir abandonar aquell territori i anar cap a Galilea. Van travessar tot el territori de Samaria i es van aturar a Sicar, prop de Siquem, la principal població samaritana. És el lloc on l’evangeli situa la conversa de Jesús amb la dona samaritana que acabem de llegir. Allà a la vora hi havia la muntanya de Garizim, lloc on els samaritans –que estaven exclosos del culte al temple de Jerusalem– havien construït un temple. I aquest temple havia estat destruït feia poc més de cent anys per Joan Hircà, gran sacerdot jueu. Perquè els jueus consideraven que l’únic lloc on es podia adorar Déu era Jerusalem. D’aquí ve el dubte de la samaritana: on era el lloc correcte per adorar Déu? Jerusalem o Garizim?
Nosaltres avui, en aquesta Missa, estem celebrant la dedicació de la catedral de St. Feliu de Llobregat, seu del bisbat al qual pertany Montserrat. Ho fem perquè els cristians tenim la tradició de celebrar tres cops l’any la festa de la dedicació de l’església. El primer cop és comú a tota l’Església; cada any el dia 9 de novembre celebrem la dedicació de la catedral del Laterà a Roma, anomenada Cap i mare de totes les esglésiesperquè  durant molts segles va ser la seu papal. La segona és la dedicació de la catedral de cada bisbat, com és avui el nostre cas. I la tercera és el dia de la dedicació del temple particular on cada comunitat es reuneix habitualment per escoltar-hi la paraula de Déu, celebrar-hi els sagraments, i pregar. Com la samaritana, podríem també preguntar-nos avui: quin és el millor lloc per adorar Déu?
Jesús va trencar els esquemes del seu temps: cada cristià és temple de l’Esperit Sant, i per això el Pare vol adoradors que ho facin «en esperit i en veritat». L’església/edifici és un espai sagrat, perquè és el lloc on l’assemblea –que és el cos místic de Crist– es troba amb Déu, s’hi reuneix, i esdevé fecunda. Però el culte a Déu no és una cosa que depengui d’un lloc, sinó que cadascú de nosaltres som un temple sagrat on hi habita l’Esperit, com deia la primera lectura. I el fonament d’aquest temple és Jesucrist. Això dóna una dimensió sagrada a cada persona humana, i ens indica quina és la missió que tenim en la nostra societat: hem de ser portadors de la seva paraula i del seu exemple a les persones que tenim al voltant. I sobretot hem de saber dialogar amb tothom i ajudar a guarir les ferides del nostre temps, com Jesús ho va fer amb la samaritana. «Creu-me, dona: s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem». Creiem-ho: cadascú de nosaltres hem de ser el lloc on Déu es faci present als altres. Que la celebració d’avui ens hi ajudi. 

Homilia de la Festa de la Dedicació de la catedral de St. Feliu de Llobregat
1Co 3,9c-11.16-17 / Jo 4,19-24

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació