Déu és un pare bo que ens estima
Déu és com un jutge estricte que no en perdona ni una? O és com un pare bo que sempre dóna noves oportunitats? L’evangeli d’avui ens il·lustrava cada una d’aquestes visions contraposades de Déu amb una imatge diferent. Per la primera, l’evangelista fa referència a dues notícies que en aquell temps devien ser ben conegudes per tothom: el cas d’uns galileus assassinats per Pilat mentre oferien sacrificis en el Temple, i el d’un grup de jueus que moriren sota la runa de la torre de Siloè quan es va esfondrar. La gent veia en aquestes formes de morir un càstig pels pecats comesos. Per il·lustrar la segona visió, en canvi, l’evangelista fa servir la imatge del vinyater, que malgrat veure que durant tres anys consecutius la figuera no havia donat cap fruit, encara li dona una nova oportunitat abans de tallar-la, cavant la terra i femant-la. Si Déu fos un jutge estricte els errors serien clarament la nostra fi, perquè hauríem de pagar per ells. Si Déu és un pare bo, en canvi, els errors es converteixen en oportunitats d’aprenentatge, en ocasions de creixement.
Jesús no té cap dubte que la visió correcta de Déu és la segona. De fet ell mateix ens va deixar l’Eucaristia com una manera de poder-nos anar visitant un cop i un altre com si fos el vinyater, per anar cavant o abonant la terra endurida del nostre cor amb la pluja de la seva paraula, amb l’esperança que donem fruits bons i abundosos. Quan ens posem a la presència de Jesús ressuscitat, doncs, rebem la seva gràcia de forma abundant «segons la mesura de la generositat del Crist», fent servir l’expressió de la primera lectura. Seient a la seva taula ens convertim en els seus col·laboradors, en membres del seu cos, que podem contribuir a l’edificació del seu Regne cadascú des del seu lloc, i des de la vocació a la que ha estat cridat, com deia St. Pau als efesis.
Però com que Jesús sap que les nostres forces són limitades i que potser no sempre confiem prou en aquell qui ens ha estimat primer, ens parla de conversió: «si no us convertiu, tots acabareu igual», ens deia. Convertir-se és dirigir la nostra atenció cap a Déu. No convertir-se seria viure d’esquena a la realitat de Déu, que és misericordiós i bo. Les equivocacions que puguem cometre en les nostres vides, doncs, no han de ser vistes des del punt de vista negatiu com a ocasions mereixedores de càstig, sinó des del punt de vista positiu: com a ocasions d’aprenentatge i noves oportunitats.
La Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, ens va ajudar a dirigir la nostra atenció cap a Jesús: «feu tot el que Ell us mani», digué. Que la celebració d’aquesta Eucaristia ens encoratgi a convertir-nos cada cop una mica més, i a veure Déu com el que és: un pare bo que ens estima.
Homilia del dissabte de la setmana xxix / ii – Sta. Maria en dissabte
