Homilies de l'Efrem

La humilitat és una virtut que fa a la persona humana conscient de tot allò que encara té per aprendre. És una actitud que ens permet obrir el cor a tot allò que ens manca, una virtut que fa que el nostre interior s’assembli a aquella terra esponjosa que acull la llavor i li proporciona la humitat que l’ha de fer germinar, créixer i reproduir-se. Per això ve de la paraula llatina humus , que vol dir terra. I per això la humilitat és una actitud cristiana fonamental, i una virtut necessària per fer créixer el Regne de Déu. La paràbola dels llocs a taula en el banquet, doncs, no fa sinó mostrar-nos la importància que té la humilitat en el Regne de Déu, on «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit». En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús va pronunciar aquesta sentència tot seient a taula amb els fariseus. I en l’eucaristia que estem celebrant som nosaltres qui seiem a taula amb Jesús, ja que la celebració litúrgica ens fa real la presència del S...

  Sant Pau comença la seva carta als Efesis amb una salutació a la comunitat, un ampli càntic de lloança a Déu —que nosaltres resem cada dilluns a Vespres, una acció de gràcies i una pregària al Déu de nostre Senyor Jesucrist. Aquesta acció de gràcies i pregària corresponen a la primera lectura que ens acaba de ser proclamada. I al final d’aquesta oració s’anomena a Jesús com a «cap de tot», un cap que ha estat «donat a l’Església, que és el seu cos». Sant Pau orienta la seva predicació a la unió amb Crist, i per això subratlla la unitat indivisible entre el Crist i la seva Església, que tots dos formen part d’un mateix cos.   No gaire lluny en el temps i en l’espai de la comunitat d’Efes a la que s’adreçava St. Pau, visqué St. Ignasi d’Antioquia, la festa del qual avui celebrem. Ell també adreçà una carta als efesis, en la que els parlava de la relació de l’Església amb el seu bisbe a través d’una imatge musical: «El vostre col·legi de preveres […], està tan harmoniosament a...

  En el nostre pas per aquest món, Déu ha infós en els nostres cors alguna cosa més que la necessitat de complir les funcions vitals bàsiques; Déu ens ha infós un desig de felicitat. Tota la nostra vida caminem, amb més o menys èxit, cap a la felicitat. I l’evangeli d’avui ens relacionava la veritable felicitat amb l’escolta de la paraula de Déu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden», deia. Les primeres pàgines de la Bíblia ens presenten un Déu que crea per mitjà de la paraula. Moisès va donar els manaments de Déu al poble d’Israel dient-los: «Escolta Israel, i mira de posar-los en pràctica; així seràs un poble feliç» (Cf. Dt 6,3). «Parleu, que el vostre servent us escolta», li va dir Samuel al Senyor (Cf. 1Sa 3,10). I els deixebles de Jesús no van fer sinó respondre a la crida que d’ell van escoltar, obeint així la seva paraula. Són només alguns exemples de la importància que la Sagrada escriptura atorga a l’escolta de la paraula de Déu i a la seva obediència...

Veient que Jesús podia posar fi al domini del mal en el món, els deixebles van experimentar una gran alegria. L’evangeli d’avui ens ho acaba d’explicar amb un llenguatge apocalíptic: “dimonis que se sotmeten” o “Satanàs baixant del cel com un llamp”, no són sinó imatges que ens volen explicar que el mal es pot vèncer a còpia de bé, que es pot vèncer amb la paraula de Déu que ens va portar Jesús. Però atenció: això no era el més important. Jesús va procurar que els seus deixebles anessin a fons i dirgíssin la seva atenció en la direcció correcta: «no us alegreu que els enemics se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». Si Jesús havia ensenyat tot el que havia ensenyat als deixebles no era perquè tinguessin poders, sinó perquè les seves ànimes se salvessin i anessin cap al cel. Era això, el més important. Segurament, aquest desig de tenir el nom inscrit en el cel fou el que mogué a St. Francesc de Borja a entrar en l’orde dels jesuïtes, despré...

Acabem de veure com Jesús va enviar els Dotze per tot el món amb una missió molt concreta: predicar el Regne de Déu, fer fora els dimonis i guarir malalties. Jesús va identificar una necessitat en la seva societat, i hi va mirar de donar solució. Però no va obligar a ningú a rebre aquest ajut: «Si no us han volgut rebre, al moment d’anar-vos-en del poble, espolseu-vos la terra que porteu als peus», els diu. Jesús no obliga a ningú a creure ni a rebre el seu ajut, perquè Déu ens va fer lliures. Ni tampoc no diu que aquell rebuig tingués cap conseqüència negativa per ningú. Veient aquesta manera d’actuar, doncs, podem deduir-ne diverses coses: En primer lloc, que la paraula de Déu que els deixebles tenen la missió de difondre, és guaridora. En segon lloc, que Déu ens ha fet completament lliures, i pertant, som lliures d’acceptar o no aquesta paraula. I en tercer lloc, que el món no ha estat completament acabat, sinó que necessita de la nostra implicació per millorar-lo.   Aquest frag...