Sempre tenim l’oportunitat de treballar per l’edificació del Regne del cel
Veient que Jesús podia posar fi al domini del mal en el món, els deixebles van experimentar una gran alegria. L’evangeli d’avui ens ho acaba d’explicar amb un llenguatge apocalíptic: “dimonis que se sotmeten” o “Satanàs baixant del cel com un llamp”, no són sinó imatges que ens volen explicar que el mal es pot vèncer a còpia de bé, que es pot vèncer amb la paraula de Déu que ens va portar Jesús. Però atenció: això no era el més important. Jesús va procurar que els seus deixebles anessin a fons i dirgíssin la seva atenció en la direcció correcta: «no us alegreu que els enemics se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». Si Jesús havia ensenyat tot el que havia ensenyat als deixebles no era perquè tinguessin poders, sinó perquè les seves ànimes se salvessin i anessin cap al cel. Era això, el més important.
Segurament, aquest desig de tenir el nom inscrit en el cel fou el que mogué a St. Francesc de Borja a entrar en l’orde dels jesuïtes, després d’haver quedat vidu i dedicat tota la vida al servei de la cort. Ja de jove havia experimentat el desig de fer-se monjo, però essent com era fill d’una família noble es va veure obligat a entrar al servei del rei i fundar una família. Però de seguida que la vida li donà una segona oportunitat, va fer un gir copernicà i posà tots els seus dons al servei del Regne del cel des de la vida religiosa, cedint els seus privilegis als seus fills i adoptant una vida més austera. El més important no era reeixir en allò que el món valora, sinó posar els seus dons al servei del Regne i tenir un lloc en el cel. I per això l’església ens el posa com a exemple de vida.
Seguint aquest exemple, doncs, tots nosaltres hauríem d’experimentar el desig de tenir el nostre nom inscrit en el cel. Potser ja l’hem experimentat, i potser també hem fet un gir en les nostres vides. Però potser encara l’hem de fer, o hem de revisar que no ens haguem desviat. En tot cas, Jesús ens convida a examinar cap a quin lloc dirigim la nostra atenció i els nostres esforços: pensem només en la nostra projecció personal? Fem les coses per obligació? Allò que ens mou és el desig de ser reconeguts? O pel contrari donem més importància a allò que és de dalt, tal i com Jesús ens va demanar? L’alegria pot ser un indicador del bon camí; i no parlem de l’alegria superficial que ens pot causar qualsevol cosa: parlem d’aquell «entusiasme de l'Esperit Sant» que mogué la pregària de Jesús, i que brollava del seu interior més profund. En qualsevol circumstància de la vida en què ens trobem, tant en la salut com en la malaltia, en la riquesa o en la pobresa, sempre tenim l’oportunitat de treballar per l’edificació del Regne del cel, estimant els germans i mirant-los com si fossin el Crist. Mirem de fer-ho, i examinem si això ens provoca l’autèntica alegria de què ens parlava l’evangeli, i que tots estem cridats a viure de forma plena.
Dissabte XXVI durant l’any / II – St. Francesc de Borja
