Sempre podem transmetre una paraula de consol i d'esperança
Les dues lectures giren al voltant de la fe de Pere. L’evangeli ens transportava a l’època del ministeri de Jesús per Galilea, en un moment en què les afirmacions que feia Jesús resultaven difícils d’entendre fins i tot als seus deixebles. En aquell moment l’Esperit encara no havia baixat damunt d’ells, i per tant no tenien el do de la fe. Però tot i amb això, Pere ja creia en Jesús: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu», deia. Els Fets dels apòstols, en canvi, ens remetia a un moment en què aquella primera comunitat ja havia rebut el do de l’Esperit Sant. Pere havia sortit de Jerusalem per visitar aquelles primeres comunitats cristianes i reanimar la seva fe, i la seva presència va anar acompanyada de dos miracles: la guarició del paralític Enees a Lidda, i la resurrecció de Tabita, a Jafa. Tots dos miracles van succeir després que Pere invoqués el nom de Jesús, i li pregués. Jesús ressuscitat, des de la seva existència gloriosa continuava present en la seva Església i continuava actuant a través d’ella, que estava plena de la força de l’Esperit Sant. Cap dels dos miracles no haurien pogut passar si no fos perquè aquella comunitat «vivia constantment a la presència del Senyor», i estava «confortada per l’Esperit Sant».
Encara que estiguem lluny en el temps d’aquelles primeres comunitats, aquell mateix Esperit Sant que donà la fe als deixebles i a través del qual es van produir els dos miracles, és el tots nosaltres rebem també d’una manera especial cada vegada que ens reunim en el seu nom en la celebració. De fet, aquell llenguatge difícil que havia fet servir Jesús i que els primers deixebles es queixaven perquè no es veien capaços d’entendre, feia referència justament a l’Eucaristia: el fragment de l’evangeli que ens ha estat proclamat era el darrer de l’anomenat “discurs del pa de vida”; i el que no havien entès era que Jesús hagués “baixat del cel” o que haguessin de “menjar la seva carn”… Només a la llum de la Pasqua, un cop Jesús hagués estat ressuscitat per l’Esperit, hagués pujat gloriós al Pare, i aquell mateix Esperit hagués baixat sobre els deixebles fent-los el do de la fe, podien entendre una mica què significava que Jesús fos el pa veritable, que encara ens continua alimentant a nosaltres avui.
En el nostre món encara continuen passant les dues coses: Jesús és incomprès, i el seu estil de vida exigent pot costar d’encaixar amb els gustos i les tendències majoritàries de la societat. Però no per això Jesús deixa d’actuar. I ho fa a través nostre, que som els qui avui creiem en ell: potser no fem miracles com els que feia Pere, o potser no convé que els fem; però sí que podem transmetre una paraula de consol i esperança als qui es creuen amb nosaltres, i podem ajudar-los a conèixer la força transformadora de Jesús. Que l’exemple de la fe de Pere ens hi ajudi.
Dissabte de la setmana III de Pasqua
Ac 9,31-42 / Jo 6,60-69
