Homilies de l'Efrem

  Després d’escollir els dotze deixebles, Jesús els donà una sèrie d’indicacions i els envià a predicar per tot arreu. I una part d’aquestes indicacions són el fragment de l’evangeli que ens acaba de ser proclamat . Jesús sabia que les seves paraules podien resultar incòmodes a tot un sector de la població, i que els seus deixebles podien arribar a ser perseguits per causa d’aquesta predicació. Però els convida a no tenir por —els ho diu dues vegades, perquè encara que el testimoni de Jesús els pogués dur al martiri, el més important no és el que passi en aquesta vida sinó en l’altra: «A tothom que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel», i el Pare del cel té un poder infinitament més gran dels qui poden matar «el cos, però no poden matar l’ànima». Aquesta crida a la confiança que Jesús fa als seus deixebles es complementa amb la indicació de tenir interès per allò que Jesús els diu, d’estimar la paraula de Déu. De fet, la difusió de tot...

  Com és, Déu? Què en sabem, d’Ell? Com podem fer-ho per conèixer-lo millor? Són preguntes, germanes i germans, que es poden respondre de moltes maneres, i que en les lectures d’avui podem trobar pistes que ens ajudin a fer-ho.   A l’evangeli , Jesús deia que «ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». Jesús, doncs, és l’únic que sap com és el Pare. I des d’aquest coneixement, ens ha dit encara   dues coses més: que ha volgut obrir aquesta revelació als “senzills” més que no pas als “savis” i als “entesos”, i que són “els cansats” i “els afeixugats” els qui poden trobar el repòs —podríem entendre: els qui poden trobar més fàcilment una resposta. Jesús va dir tot això perquè en el seu temps les classes dirigents s’havien “apropiat” d’alguna manera de tot el que feia referència al coneixement de Déu, i ho havien traduït en una sèrie d’innombrables preceptes i manaments que obligaven a complir a la gent més senzilla. Havie...

  Jesús fa veure avui als deixebles de Joan que els temps han canviat: allò que abans tenia un sentit ara ja no el té, i no s’han de barrejar les coses antigues amb les noves. En el judaisme del seu temps, la privació d’aliments juntament amb d’altres símbols com vestir amb roba de sac o posar-se cendra o terra sobre el cap, eren un senyal de dol, una expressió del sentiment de tristesa per una falta comesa o pel fet d’haver rebut una desgràcia. I per anar bé sempre havia d’anar acompanyat de la pregària i no pas practicar-se simplement per fer-se veure davant de la societat, com feien els fariseus. I davant de la pregunta que li feren els deixebles de Joan, Jesús va pretendre fer-los veure que els temps havien canviat: fent servir la imatge del nuvi que ha vingut per unir-se a la seva esposa els ve a dir que ell era el Messies esperat, que eren en temps de noces, i que per tant el dejuni no tenia sentit en tals circumstàncies. Era temps d’alegria i no de tristesa: l’antic   j...

  Quan el Senyor va parlar a Moisès cara a cara dalt de la muntanya,   un dels manaments més clars de la Llei que li va donar va ser el de no matar. I Jesús, actualitzant aquesta Llei, no només la va confirmar sinó que va anar més enllà: ens va demanar que no ens irritéssim contra el germà, que no l’insultéssim i que no el maleíssim. No és estrany, doncs, que els primers cristians dubtessin si els soldats i membres de l’exèrcit podien o no ser cristians: una persona dedicada a la guerra, i per tant entrenada per matar, podia ser un bon cristià? Però paradoxalment, Jesús ens posa avui com a model un centurió. Tot i ser un cap militar que duent a terme la seva responsabilitat ja anava en contra dels valors més bàsics de la Llei de Déu i de l’actualització que Jesús en va fer, el que per a Déu comptà no foren els seus actes sinó les virtuts més profundes de la seva persona: la fe, la humilitat, la confiança. Jesús va fer molts miracles, però els feia després de veure la fe de les...