L’alegria de la bona nova.
Jesús fa veure avui als deixebles de Joan que els temps han canviat: allò que abans tenia un sentit ara ja no el té, i no s’han de barrejar les coses antigues amb les noves. En el judaisme del seu temps, la privació d’aliments juntament amb d’altres símbols com vestir amb roba de sac o posar-se cendra o terra sobre el cap, eren un senyal de dol, una expressió del sentiment de tristesa per una falta comesa o pel fet d’haver rebut una desgràcia. I per anar bé sempre havia d’anar acompanyat de la pregària i no pas practicar-se simplement per fer-se veure davant de la societat, com feien els fariseus. I davant de la pregunta que li feren els deixebles de Joan, Jesús va pretendre fer-los veure que els temps havien canviat: fent servir la imatge del nuvi que ha vingut per unir-se a la seva esposa els ve a dir que ell era el Messies esperat, que eren en temps de noces, i que per tant el dejuni no tenia sentit en tals circumstàncies. Era temps d’alegria i no de tristesa: l’antic judaisme donava pas al nou temps inaugurat per l’evangeli.
Aquest espòs que apareix en els llibres dels profetes i que en els Salms també s’aplica al Messies, aquest nuvi que havia vingut a unir-se amb la seva esposa —i que en aquest passatge Jesús identifica amb ell mateix, a nosaltres se’ns fa present de moltes maneres, i sobretot en la celebració de l’Eucaristia. Cada cop que seiem en aquesta taula tenim l’oportunitat d’escoltar-lo i de rebre’l, i això ens hauria de fer sentir la mateixa alegria que tenien els deixebles de Jesús, a qui no els calia dejunar precisament perquè el tenien entre ells.
El problema és que allò que fa dos mil anys era nou, ara ja és vist com una cosa vella… Molts dels nostres contemporanis es mostren indiferents a les nostres creences. Per ells, sentir parlar de Jesús avui és com “apedaçar un vestit vell amb roba nova”, o “posar vi nou en bots vells”… I aquesta és la nostra feina: si de veritat creiem que l’espòs és amb nosaltres, que Jesús ressuscitat continua viu i present en la seva Església, si de veritat creiem que el Senyor ens parla cada cop que seiem a taula amb ell i que se’ns fa present en els germans i en els qui tenen una necessitat (com els qui són pobres en la fe i tenen necessitat de creure), si de veritat creiem tot això, l’alegria que sentim hauria de ser semblant a la que experimenten els convidats a un casament, i hauria de ser, per ella mateixa, allò que els ajudés a veure que els temps inaugurats per l’evangeli són sempre nous: Jesús va voler fer veure als deixebles de Joan que ell era el Messies, que havia vingut per quedar-se amb la seva esposa. I nosaltres tenim la missió d’anunciar que aquest Jesús encara és amb nosaltres, i no només amb nosaltres: ha vingut per a la salvació de tothom sense excepció. Ho podem fer transmetent l’alegria de la bona nova, aquella mateixa alegria que experimentà la Mare de Déu que és imatge de l’Església.
Dissabte XIII durant l’any – Sta. Maria en Dissabte
Mt 9,14-17.
