Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna.
L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens reporta un moment difícil de la vida de Jesús. Deprés del miracle de la multiplicació dels pans i que els deixebles haguessin vist com Jesús caminava sobre l’aigua, Jesús els va adreçar un llarg discurs que nosaltres coneixem com el discurs “del pa de vida” i que hem anat escoltant aquesta darrera setmana. «La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi, i jo en ell», deia Jesús en el fragment immediatament anterior. I això era molt difícil d’entendre per als deixebles; tant, que «molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell», com ens deia el text. Davant d’aquesta dificultat, però, l’evangelista situa Jesús en un punt de vista omniscient: ens diu que «Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això», i també que «Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair». Jesús, doncs, estava en una posició que no era la dels altres, estava en un pla que correspon a la divinitat, perquè sabia per endavant què era el què pensaven i el què anava a passar. I no s’alterà, sinó que mantingué el que els volia dir; sabia que, si no ho entenien aleshores, ja ho entendrien quan toqués. I sabia també que tenia un petit nucli incondicional de deixebles que no el deixarien, com sintetitzaven les paraules de Pere: «Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».
Nosaltres, els deixebles que hem vingut després, sabem que les paraules de Jesús es referien a l’Eucaristia, com la que estem celebrant. Aquí és on podem rebre el cos i la sang de Crist tantes vegades com vulguem acostar-nos a la seva taula. Aquí és on el Senyor se’ns fa present i ens parla, i allò que ens diu són “paraules de vida eterna” per a nosaltres, encara que no sempre l’entenguem.
Perquè, com va passar a aquells deixebles, també pot ser que nosaltres hàgim fet l’experiència del dubte en les nostres vides. El llenguatge de Jesús també ens pot semblar a nosaltres “molt difícil” i també podem també haver pensat: “Qui és capaç d’entendre’l?”… Però les paraules de Jesús també són clares en aquest aspecte: la fe és un do de Déu, i «ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do». És un do que ens és donat a tots, i del qual tots en podem fer experiència: es tracta de portar a les nostres vides allò que en la celebració escoltem de la boca de Jesús. Més enllà de “creure”, es tracta de “veure”, posant en pràctica allò que Jesús ens demana: que estimem, que transformem en vida allò que ell ens va dir, que imitem allò que ell va fer, que dialoguem amb ell a partir d’allò que aquí ens diu i escoltem. I com que són “paraules de vida”, per força hem d’anar experimentant en nosaltres una transformació interior que es va realitzant després de cada celebració, en cada pas que fem en el nostre camí, i que un dia ens ha de conduir, com a Jesús, a la resurrecció. Per això avui som convidats a fer-nos nostres les paraules de Pere, i dir-li al Senyor: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut». Que la celebració d’aquesta Eucaristia ens ajudi a anar-nos endinsant cada dia més en la nostra fe, i a fer experiència de Jesús en les nostres vides.
Dissabte de la setmana III de Pasqua
