Acabem de començar la Quaresma, que és un temps d’oportunitat.
La primera lectura que ens acaba de ser proclamada és de la tercera part del llibre d’Isaïes. És un escrit que segurament fou compost els primers anys després que el poble d’Israel retornés de l’exili a Babilònia, que va ser un temps de reorganització. El poble havia tornat a la seva terra, però va trobar-la en una situació molt diferent de com l’havien deixat; i tampoc no eren ells mateixos els qui havien marxat sinó els seus majors, i moltes coses les sabien per referències que havien rebut per tradició oral. Però en tot cas, calia reestructurar i recrear una societat, una vida. Calia aixecar el poble de les ruïnes. I és en aquest sentit que el profeta els parlava en nom de Déu. I concretament el fragment que avui hem llegit els parlava del dejuni i de la pràctica del dissabte. Sobre aquests dos temes, el que el Senyor els estava dient entre línies era que, en el fons, qualsevol pràctica religiosa i en concret aquestes dues, no tenen cap sentit si no anaven acompanyades d’obres de misericòrdia; perquè les pràctiques religioses poguessin ser un signe de la salvació de Déu havien d’anar acompanyades de la caritat envers els estrangers i els més necessitats, havien d’incloure a tothom, com segurament no feien. I concretament en la primera part del capítol 58, just abans del text que hem llegit, Déu es queixava d’un poble que l’interrogava i li exigia que estigués al seu costat… però ells què feien? Es pot deduir pel text que eren injustos amb els qui més ho necessitaven, i es quedaven amb els signes externs en comptes d’exercir i posar en pràctica l’autèntica caritat. I amb el dissabte passava el mateix: si només quedava en un costum, però no era un moment per estar realment prop de Déu i escoltar-lo, no servia per a res.
Aquest text del profeta Isaïes ens ha estat proclamat avui a nosaltres, que acabem de començar la Quaresma, que és un temps d’oportunitat. Nosaltres no hem tornat de cap exili, però potser també hem d’aprofitar-lo per retornar a Déu si ens n’havíem allunyat, o podem veure’l com un moment propici de reconstruir allò que s’havia derruït, de reestructurar allò que pot anar millor de les nostres vides. I els consells que Isaïes donava als israelites poden molt bé ser consells per a la nostra Quaresma en particular, perquè sigui plenament un temps de regeneració i de creixement.
I és que el Senyor ens proposa de passar de la foscor del capvespre a la llum del migdia, vol treure’ns del desert per saciar la nostra gana, vol que reconstruïm la nostra vida si per les circumstàncies s’havia enderrocat, i vol que siguem “un hort amarat d’aigua” i “una font inestroncable”, fent servir les expressions del profeta; vol que les nostres vides siguin la millor versió de nosaltres mateixos que puguin ser, fent servir un llenguatge més actual. I per això ens calen els consells que els donava a ells: en comptes de fer caure els altres o jutjar-los, donar-los allò que necessitin, buscar un temps per estar amb el Senyor sense la preocupació de les coses de cada dia per poder-lo escoltar i rebre per aliment “l’heretat del nostre pare Jacob”, tot allò que Déu ha donat al poble i que avui és per a nosaltres. Déu ens convida en aquesta Quaresma a fer una parada, a escoltar-lo, a reorganitzar-nos, i a traduir-ho en bones obres que ens ajudin, però que també l’ajudin a Ell a reconstruir el seu Regne enmig d’una societat que ho necessita. Tenim feina, si la volem fer ben feta.
Dissabte després de Cendra
