Dir «sí quan és sí, no quan és no» no és una pràctica, és una vivència.

L’evangeli d’avui confronta dos moments forts en la història d’Israel, tots dos viscuts dalt d’una muntanya. El primer va ser a la muntanya del Sinaí, on el poble rebé els manaments de la Llei de Déu de mans de Moisès. En aquell moment devia ser un fet habitual faltar a la paraula donada, o fer servir el nom de Déu amb una certa lleugeresa. Per això el decàleg se’n fa ressò, i inclou entre els deu manaments el de no jurar en fals pel nom del Senyor: era una societat que no respectava prou l’altre, ni se n’adonava de quina era la voluntat de Déu. I necessitava, en aquell moment, aquella norma. Però aquest primer moment contrasta amb el segon: el sermó de la muntanya. Jesús, la Paraula feta carn, parla al poble i actualitza la llei antiga. I no ho fa perquè els seus contemporanis fossin millors que els avantpassats de feia segles, sinó perquè la humanitat havia d’entrar en una altra etapa, la del Regne de Déu. I en aquest nou paradigma que és el Regne calia fer un pas més i actualitzar les normes. Quina és la nova llei? La imperfecció humana necessita lleis i normes; les nostres societats necessiten una regulació per mirar de garantir un mínim la convivència, o millorar-la. Però el Regne de Déu és una altra cosa: allà, la única Llei que compta és la de l’amor. I si un estima sincerament, la veritat i la transparència apareixen de seguida. Per això, en comptes de jurar, n’hi hauria prou dient «sí quan és sí, no quan és no». No cal més.
En continuïtat en aquells membres del poble que reberen la Llei de Moisès al Sinaí, i els que més tard escoltaren la paraula de Jesús a la muntanya, estem  nosaltres. Aquelles persones ens pot semblar que estan molt allunyades en el temps, i també en la cultura i la llengua; i fins i tot en la mentalitat, que era molt diferent a la nostra. Però només cal llegir el diari per veure que avui es continua jurant i faltant a la paraula donada; i en aquest sentit les nostres societats actuals no estan tan allunyades de les antigues, perquè cometem els mateixos errors. Per això Jesús no deixa de fer-se present enmig nostre per recordar-nos un cop i un altre que estem cridats a una cosa millor, al Regne de Déu, que és incompatible amb la mentida i la falsedat. L’Eucaristia d’avui ens fa viva un cop més aquesta paraula per a nosaltres, i és el mateix Jesús ressuscitat qui avui ens demana a nosaltres que siguem sincers i honestos: dir «sí quan és sí, no quan és no» és el que hauria de brollar del nostre interior si ens hem deixat transformar per la Paraula de Déu que no hem deixat de rebre de forma viva, sobretot quan ens asseiem a la taula amb Jesús i mengem el pa de la seva paraula.  

Jesús  ens posa el llistó alt amb una aparent simplicitat: els cristians ens hauríem de distingir per ser persones autèntiques i íntegres, perquè això és la conseqüència del seguiment i la configuració amb el Crist. Cap passatge de l’evangeli ens presenta un Jesús fals, que menteixi o digui mitges veritats; i menys encara en cap moment veiem un Jesús poc compromès amb el seu món. I això mateix és el que ell demana de nosaltres. Dir «sí quan és sí, no quan és no» és un principi que no persegueix tan la perfecció com l’autenticitat, i per això mateix el podem seguir sempre, sigui quin sigui el nostre lloc en la societat, i siguin quines siguin les persones que tinguem al voltant. Però estiguem atents: dir «sí quan és sí, no quan és no» no és només una pràctica, ha de ser una vivència. Avui, que som nosaltres els qui hem pujat a la muntanya per trobar-nos amb Déu, som convidats a examinar el nostre cor i veure si es correspon amb la nostra vida. Demanem a Déu que faci arrelar dins nostre la vivència de l’amor autèntic, i que faci de nosaltres un recipient dels valors més preuats del seu Regne. Només així podrem contribuir a la seva edificació, i estar-hi cada dia més compromesos.

Homilia del dissabte de la setmana x durant l’any / i

Mt 5,33-37