Qui és, Jesús, per nosaltres?
Com un bon mestre,
Jesús volia despertar la curiositat dels seus deixebles perquè arribessin al
coneixement pel seu propi peu. Per això en l’evangeli d’avui els fa una
pregunta amb tota la perícia: els enfronta a una qüestió que els dóna la clau
per entendre les profecies i la persona del Messies. El segon llibre de Samuel
reportava la promesa de Déu d’ungir un descendent de David que regnaria per
sempre. Però en temps de Jesús aquesta promesa encara no havia estat complerta;
i encara menys, els contemporanis de Jesús es podien imaginar de quina manera
una persona humana podia “regnar per sempre”. Amb tot, Jesús permetia que
l’anomenessin “Fill de David”, malgrat la càrrega política i nacionalista que
aquest títol tenia; perquè sabia que hi havia un detall important en les
escriptures que als escribes els passava per alt. El trobem en les paraules del
salm 110, que apareixen citades per Jesús en l’evangeli d’avui, quan David es
refereix a un descendent seu –que encara no havia nascut– com a “Senyor”, un
títol que només es donava a Déu. Era un detall transcendent, perquè implicava
la preexistència del Messies abans de tots els segles: mai de la vida, en la
mentalitat de l’època, un rei hauria anomenat Senyor a un descendent seu. Però
David ho feia. I aquesta és la conclusió a la que Jesús volia que arribessin:
si ho feia, és perquè el Messies a banda de ser humà també era diví, preexistia
abans de la creació del món, i actuava d’acord amb un pla traçat per Déu Pare.
Avui aquells
deixebles aplegats al temple escoltant Jesús, som nosaltres. L’Eucaristia ens
fa present Jesús ressuscitat i ens actualitza la seva paraula. I per això avui,
ell mateix ens convida de nou a reflexionar sobre la identitat del Messies: Qui
és, Jesús, per nosaltres? Va ser un personatge històric, ple de bones
intencions? O és el Fill de Déu viu, que després de passar per aquest món ha ocupat
el lloc que li pertocava des d’abans dels temps, a la dreta de Pare? La
diferència que tenim amb aquells primers deixebles és que tots els segles de
reflexió teològica que han vingut després ens ajuden a fer una part del camí:
Jesús no és només un mestre, sinó que és Déu mateix, que s’ha fet present en la
història, i continua fent-se present en nosaltres, en els germans, i en
l’Eucaristia. Ara només ens queda acollir-lo de nou i tenir gust per
escoltar-lo, perquè la seva paraula faci efecte dins nostre, i tingui una
repercussió real en les nostres vides.
Aquells primers deixebles que
escoltaven Jesús en el temple diu l’evangeli que ho feien amb gust, malgrat que
Jesús tingués la intenció de remoure els seus esquemes més profunds. Sentir-nos
atrets per la seva paraula, doncs, pot ser per a nosaltres un senyal de ser en
el bon camí. Però no ens hem de quedar aquí. El cristià no ha de ser-ho només
de forma interior, o de nom. Si creiem de debò en la divinitat de Jesús, el que
ens ha dit hauria de calar en nosaltres de forma tan profunda que passés a ser
una part de nosaltres mateixos. I això per força s’ha de notar en les nostres
vides, ens dediquem al que ens dediquem; perquè el cristià ha de viure sempre
donat als altres i no replegat en si mateix. A més, l’evangeli d’avui ens
ajudava a veure dues actituds que també podem tenir: l’escolta atenta a la seva
paraula, i la disponibilitat per canviar els esquemes mentals, per profunds que
siguin. Déu sovint ens sorprèn, demanant-nos no allò que esperàvem, sinó allò
que més convé per a l’edificació del Regne. Estiguem disposats a escoltar amb
gust la seva paraula, com aquells deixebles reunits amb Jesús al temple, i
estiguem disposats a acceptar el que pugui venir. Segur que ens reportarà un
augment de la felicitat.
Homilia del divendres de la setmana ix durant l’any / i –
