Sempre estem convidats a viure la fe amb vigor i autenticitat
Les lectures d’avui, benvolguts germans i germanes en Crist, ens parlen d’un misteri: el de la convivència del bé i del mal. En el nostre món, i així ha estat des de sempre, el bé i el mal viuen junts, per més que ens esforcem a separar-los. Això ja era així en els temps de l’Antic testament, com ens explicava la primera lectura del llibre de l’Èxode: després d’haver sortit d’Egipte, d’haver experimentat la presència de Déu i d’haver acollit la seva paraula, no van dubtar de quina havia de ser la seva resposta a Déu: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot», van dir. Però després van experimentar la tensió que suposa el mal barrejat subtilment amb el bé, i no van tenir força per mantenir la seva voluntat: van fabricar un vedell d’or i el van adorar, faltant així a la paraula donada. El mal s’havia infiltrat en els seus cors de la mateixa manera com l’evangeli descrivia la manera com el blat i el jull creixien junts, encara que el sembrador només hagués plantat el blat.
Aquesta barreja del bé i del mal, la podem veure en moltes situacions de la vida quotidiana. Però, portada a l’extrem, en veiem les màximes conseqüències en la vida dels màrtirs, com la se St. Cugat —la memòria del qual celebrem en aquesta Missa. Encara que només tinguem d’ell algunes informacions poc precises, sabem el més important: que la seva fe en Crist era tan forta, que no va cedir a la pressió d’apostatar a canvi de salvar la vida. És l’extrem de què parlàvem: la fe en Crist només ens pot aportar coses bones; tan bones, que és impossible renunciar-hi, encara que això impliqui perdre la vida. És el màxim exponent del que pot arribar a implicar aquesta barreja de bé i de mal.
Encara que de l’exemple de St. Cugat n’hagin passat segles, avui en dia encara hi ha cristians que han de donar testimoni de la seva fe amb el martiri. En ple s. xxi encara hi ha llocs on es donen les mateixes circumstàncies que al començament del cristianisme, i l’Església necessàriament es veu enfortida amb l’exemple de fortalesa que donen aquestes les persones. Nosaltres, particularment, no podem saber si mai ens tocarà donar aquest testimoni. Però, com ells, estem sempre convidats a viure la fe amb vigor i autenticitat, i a donar exemple amb les nostres vides i les nostres accions, encara que siguin modestes i humils. El mateix esperit Sant que va donar la fortalesa als màrtirs, i que va alimentar la fe de l’Església en els primers temps, és el que ara invocarem sobre les ofrenes, i que tots i cadascun de nosaltres rebrem. I és el mateix que va sostenir ferm a Jesús a la creu. Demanem a Déu, doncs, com a fruit d’aquesta Eucaristia, que ens faci viure la fe amb autenticitat, i que ens doni la fortalesa de mantenir-nos en el bé, encara que haguem de conviure amb qualsevol de les formes que pot adoptar el mal.
Homilia del dissabte de la setmana xvi / i – St. Cugat, màrtir
