Potser no està a les nostres mans fer grans canvis en la societat; però sí que la societat pot canviar a partir dels petits canvis que cadascú faci en ell.
Totes les civilitzacions antigues, en un intent d’estructurar els pas del temps, van elaborar calendaris inspirats en els cicles naturals. I la setmana de set dies és al menys tan antiga com la civilització babilònica: el relat de la creació del Gènesi, que ens presenta a Déu creant el món en sis dies i descansant el setè, ve de l’època en què els jueus exiliats a Babilònia necessitaven un dia de descans periòdic per dedicar-lo al Senyor. I això que va començar com costum sa, amb el pas del temps es va anar transformant. Per assegurar que tothom complís el repòs del dissabte es van anar afegint una sèrie de normes per aquell dia; i en temps de Jesús eren tantes i tantes, que al final s’havia convertit en una missió gairebé impossible de complir. Què era més important? Dedicar un dia al Senyor i al descans? O complir tots els preceptes que s’havien anat afegint amb el temps? Ni David ni Jesús, davant la gana dels seus homes, no van dubtar que els motius humanitaris havien de passar per davant dels preceptes legals: «El Fill de l'home és amo del dissabte», és una manera de dir que hi ha coses, com l’amor i la compassió, que han de prevaler per damunt de tot.
Amb el cristianisme, el dissabte dels jueus va evolucionar cap al nostre diumenge. La celebració periòdica de la resurrecció del Senyor que tingué lloc l’endemà del dissabte, va canviar de lloc el dia festiu de la setmana. Però l’estructura de la nostra setmana continua essent la mateixa, i el que hauria de ser un moment intens i esperat de trobada amb el Senyor ressuscitat, el podem veure tan sols com “el precepte dominical”. Què és per a nosaltres la Missa? Una obligació imposada per un dia de la setmana? O és un moment privilegiat en el qual som realment a la presència del Senyor, que ens parla a tots i cadascun a través de la seva paraula?
El tema de fons, doncs, no és la obediència de les lleis. Sinó que els sapiguem trobar el seu sentit original, i les adaptem si l’han perdut. Si una persona anés a Missa però després no observés el manament de l’amor, seria una contradicció. I les lleis, siguin quines siguin, han estat posades amb la intenció de millorar les coses o regular-les. I és bo que existeixin. Però també és bo que canviïn quan no s’ajusten al que pretenien en un començament, perquè no hi hagi contradiccions. Jesús i David no van van dubtar davant de la necessitat dels deixebles; però nosaltres, per complir les lleis d’immigració —per exemple, deixem que la gent que busca una vida millor s’ofegui al mar… No és la mateixa contradicció que ens mostrava l’evangeli? Potser no està a les nostres mans fer grans canvis en la societat; però sí que la societat pot canviar a partir dels petits canvis que cadascú faci en ell. Per això és important que ens preguntem sobre les petites normes que ens imposem a nosaltres mateixos: Quin sentit tenen? Per què fem les coses? Són preguntes que podem fer-nos cada dia de la setmana.
