Cadascun dels cristians som enviats a portar l’alegria i la bona nova de l’evangeli
El “Regne de Déu” és una expressió, una manera d’anomenar una realitat que existeix i que Jesús es va esforçar per fer-nos conèixer i desitjar. Encara que li diguem “Regne”, va més enllà del que entenem per un regne terrenal: els seus límits no són físics sinó que comencen a la vida present i s’allarguen sens fi cap a la vida futura. La llei que el regeix és l’amor, i per això la llengua que s’hi parla és la de la fraternitat. I no calen papers per a ser-ne ciutadà: tothom qui vulgui en pot formar part, perquè tothom està cridat a seguir Jesús i contribuir així en la seva construcció perenne. Cercar el Regne de Déu i desitjar-lo, implica necessàriament estimar cada dia més. I per estimar a fons, cal oblidar-se d’un mateix i posar als altres primer. Cal fer les coses per amor, com si fos un servei. No és perquè sí que Jesús rentés els peus dels apòstols, els seus deixebles. I per això la petició de la mare de Jaume i Joan no tenia cabuda en aquesta lògica. Perquè del que es tractava era de seguir l’exemple de Jesús: «qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor». Com ell va fer, que no va venir «a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida» per nosaltres.
L’apòstol Sant Jaume va creure fermament aquest missatge, fins a les últimes conseqüències. Jesús l’havia escollit i ell ho va acceptar. I amb els altres dotze els va convertir en apòstols, que vol dir “enviats”: el Regne de Déu necessitava ser difós per tot el món, perquè ningú no es quedés sense l’oportunitat de sentir-ne l’anunci i escoltar el que Déu té per dir-li. En continuïtat amb els apòstols, avui són els bisbes els qui continuen aquesta missió. Però ho fan amb la col·laboració de tots i cadascun dels cristians, que cada cop que ens agrupem per celebrar la Missa som enviats de nou com a ambaixadors per tot el món a portar l’alegria i la bona nova de l’evangeli que aquí hem rebut. De fet, el pròpia paraula “Missa” ve d’aquí: quan es deia en llatí, la celebració s’acabava dient: Ite, missa est —que en català equival al nostre “Aneu-vos-en en pau”. Però el sentit en llatí de la paraula missa, del verb mittere, no significa tant anar-se’n d’un lloc per anar a un altre sinó marxar amb una missió, la missió de difondre el que aquí s’ha rebut, com feren els apòstols. I de fer-ho amb esperit de servei. Cada cop que sortim de Missa ens convertim en missioners, en apòstols de la joia de l’evangeli.
Tots nosaltres hem rebut una missió a la vida, i com a cristians no la podem dur a terme de qualsevol manera. Sigui quina sigui la responsabilitat que haguem acceptat —tant si som bisbes com preveres, com religiosos, com pares o mares de família, o com a laics que treballen des de qualsevol lloc de la societat, com a cristians tots estem cridats a dur-la a terme de la manera que més contribueixi a edificar el Regne de Déu. Per això, qualsevol cosa que fem o que diguem, l’hem de fer sempre estimant, pensant en el bé dels altres, fent-los un servei. Jesús mirava sempre pel bé de les persones que es trobava en el camí, i nosaltres hem de seguir el seu exemple. Perquè per molt que ens esmerem a fer allò que ens toqui de la millor manera, mai no ho farem tan bé com si ho fem interessant-nos i preocupant-nos pels altres. Com ens deia Jesús, el Regne de Déu no és una nació com les altres, i per fer-lo créixer no és necessari que ocupem un lloc concret: tothom, des d’allà on sigui i li hagi tocat, pot contribuir a la seva edificació d’una manera activa. Només cal que estimem i servim als qui tenim a la vora.
Homilia en la solemnitat de St. Jaume, apòstol
