La Mare de Déu és l’arbre que ha donat el millor fruit a la humanitat.
Si només llegíssim la primera part de l’evangeli d’avui, podríem arribar a pensar que les persones es classifiquen en bones i dolentes. La comparació que feia el text era clara: així com «no hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons», les persones bones «del tresor de bondat» que tenen a dins en treuen la bondat, i les persones dolentes «del seu tresor de maldat» en treuen el mal. Però com ens deia la primera lectura, «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors», i el mateix St. Pau es posava ell mateix com a exemple: «entre els pecadors jo sóc el primer», ens deia. Perquè el fet de ser pecador o d’haver pecat, no és mai un obstacle perquè Déu ens salvi. Per això, tot seguit de la imatge de l’arbre ve la de la casa edificada sobre la roca que la complementa: el secret no és “quin arbre sóc” sinó “si escolto la paraula de Jesús” i la sé traduir en fets. Que un dia haguem donat un fruit dolent no vol dir que siguem dolents, i que un dia ens hàgim enfonsat no vol dir que estigui tot perdut: a diferència dels arbres i de les cases que estan clavades a terra i són immòbils, les persones tenim la capacitat de canviar, de millorar i de rectificar; tenim la capacitat de convertir-nos. I Déu té la facultat de perdonar-nos i de salvar-nos.
Aquesta és la paraula de Jesús que avui ens ha estat proclamada en la litúrgia. I tota paraula del Senyor proclamada en el si de la celebració litúrgica és allò que Déu ens vol dir a cadascun de nosaltres en el moment present. I és evident que la pretensió del Senyor no és la de donar-nos una lliçó de botànica ni d’arquitectura, sinó dir-nos una paraula salvadora que, aplicada a la nostra vida, ens serveixi per “convertir-nos a la fe” i obtenir “la vida eterna”, fent servir les paraules de St. Pau a Timoteu.
L’evangeli d’avui, doncs, ens pot servir per preguntar-nos pels nostres fruits, per veure quins donem i quins voldríem donar, i així conèixer-nos a nosaltres mateixos. Però sobretot també ens ha de servir per donar-nos esperança i animar-nos a fer el pas de convertir-nos cada dia una mica més. Ens ha d’ajudar a mirar cap a Déu si en algun moment hem donat un mal pas o no hem previst les conseqüències dels nostres actes, perquè amb la seva misericòrdia ens ajudi a rectificar i aprendre de l’error. De tot error se’n pot aprendre, i el Senyor ens anima a revisar contínuament allò que fem i que som, i a seguir l’exemple de St. Pau que, de perseguir l’Església va passar a ser-ne el principal difusor. La litúrgia, a més, ens posa com a exemple un dissabte més la figura de la Mare de Déu. Ella és l’arbre que ha donat el millor fruit a la humanitat: nostre Senyor Jesucrist. I l’ha pogut donar precisament perquè primer va escoltar la paraula de Déu, i la va fer seva. Que Ell sigui la única roca sobre la qual fonamentem la nostra vida, i així podrem estar tranquils que cap riuada no l’ensorri.
Homilia del dissabte XXIII durant l’any / I – Sta. Maria en Dissabte
1Tm 1,15-17 / Lc 6,43-49
