Dono testimoni de la meva fe?
L’evangeli d’avui, juntament amb la memòria del diaca i màrtir St. Vicenç, ens conviden a reflexionar sobre la relació que hi ha entre els lligams familiars i els de la fe. En només dues frases, l’evangeli ens feia veure la fortalesa d’ambdós. Per una banda, els lligams de la fe: els qui creien en Jesús sentien una atracció tan gran per la seva persona que acudien en gran nombre allà on fos, de tal manera que ni a ell ni als seus deixebles «no els quedava temps ni de menjar». Amb poques paraules queda descrita la força de l’atracció que exercia la fe en Jesús. Per altra banda, els lligams familiars: la família de Jesús, que d’entrada no entenien tot el que estava passant al voltant d’ell, no es podien quedar impassibles, i per això van anar per endur-se’l; tot i creure que «havia perdut el seny» no es podien quedar indiferents i havien de fer alguna cosa perquè els lligams familiars són també molt forts.
Fent un salt en el temps, la litúrgia ens presenta avui l’exemple del diaca i màrtir St. Vicenç. Segons la tradició va ser ajudant del bisbe Valeri de Saragossa, tot i que patí el martiri a la ciutat de València on havia estat traslladat per ordre del també llegendari governador Dacià en temps de l’emperador Dioclecià, l’any 303 o 304. Sense entrar en detalls històrics ni hagiogràfics de la seva vida, passés el que passés, el que sí que és cert és que en els primers anys del cristianisme abunden els exemples d’aquesta fortalesa exercida per la fe en Jesús, que ni davant l’amenaça de la mort ni de la tortura no es trencaven aquests lligams fortíssims creats per la fe: de la mateixa manera que entre els pares i fills es crea una relació que no es pot negar —tot i la possibilitat que entre ells no s’entenguin o pensin diferent, si la fe en Jesús és sincera, els lligams que es creen entre ell i els qui hi tenim fe tampoc no es poden trencar fàcilment, perquè aleshores voldria dir que la fe no és autèntica.
És possible que per a nosaltres, que no ens ha tocat viure en aquestes situacions tan extremes i fins i tot estem molt acostumats a celebrar festes i memòries de màrtirs, les lectures i els exemples de màrtirs antics com el de St. Vicenç formen part de la nostra cultura i els trobem normals. Però si ho penséssim bé, si féssim l’exercici d’imaginar-nos aquestes situacions traslladades en les persones conegudes del nostre entorn o fins a nosaltres mateixos, el que ens recorda avui la litúrgia és per pensar-hi: Els meus lligams amb Jesús són tant forts que davant d’una situació extrema no renunciaria a la meva fe? Com és, en el fons, la meva relació amb Ell? Dono testimoni de la meva fe no només en les coses petites i senzilles, sinó amb tota la meva vida? Aquestes i d’altres preguntes semblants són les que la litúrgia d’avui ens convida a formular-nos. No ens faci por anar a fons: els lligams amb Jesús han de ser, necessàriament, forts.
Homilia del dissabte de la setmana II durant l’any – St. Vicenç, diaca i màrtir
