La Saviesa donava a Jesús una autoritat diferent a la que tenien els altres mestres i profetes.
La primera lectura ens transportava mil anys abans de Jesús. El jove Salomó havia de succeir el seu pare David en el tron, i això li feia respecte. Però d’alguna manera va veure clar que el que necessitava no era ni riquesa ni poder, sinó saviesa. I ell mateix explicava en què consistia aquesta saviesa: no demanava una mera acumulació de saber, sinó «la gràcia de saber escoltar, [per poder] fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal», deia. Sense això, no es veia capaç de governar. Salomó demanava una saviesa amb un sentit més profund, més autèntic: demanava aquella Saviesa que ve de Déu, aquella Saviesa per la qual Déu actua en la humanitat, i que per això desitgem. De res serveixen els mitjans materials si Déu no ens infon una saviesa per la qual ens en sapiguem servir d’una manera correcta. I els cristians creiem que aquesta Saviesa en majúscules es va encarnar en la persona de Jesús: Ell és la paraula i la saviesa de Déu que ens ajuda i ens atreu. Per això els contemporanis de Jesús tenien un gran interès per escoltar-lo i eren atrets cap a ell en gran nombre, com vèiem en l’evangeli. Deia el text que «molta gent anava i venia i no deixava [als deixebles] temps ni de menjar». Perquè la Saviesa donava a Jesús una autoritat diferent a la que tenien els altres mestres i profetes: ell ensenyava amb la Saviesa que ve de Déu, i calia saber-lo escoltar.
Aquest gran interès per la persona de Jesús que ens mostrava l’evangeli va continuar en els primers segles del cristianisme, com ens reporten nombrosos exemples. Sta. Àgata, la memòria de la qual avui celebrem, n’és un dels més coneguts. A mitjans del s. III, en una terra llunyana, a la ciutat de Catània (a Sicília), aquesta jove va donar testimoni amb la seva vida de l’autenticitat de la seva fe. De la seva vida mortal no en sabem massa detalls, però sabem que morí en la persecució de Deci, que obligava als ciutadans romans a donar mostres de culte a les antigues divinitats de l’imperi. La fe d’Àgata era tan autèntica que no pogué obeir aquest decret de l’emperador. El seu testimoni ens dóna un exemple de la força i la coherència de la fe, que degué començar amb una simple atracció per la persona de Jesús com la que tenien les gentades de què ens parlava l’evangeli, però que es va traduir després en una forta transformació interior produïda per la paraula de Déu.
Per a nosaltres, avui, molts segles després d’aquests primers testimonis, aquest missatge continua tenint validesa. I per això, com Salomó podem demanar la Saviesa; com les multituds que s’aplegaven a la vora de Jesús hauríem de desitjar-la i aprendre a escoltar-la de la seva boca en l’Eucaristia; i com Sta. Àgata estem cridats a posar-la en pràctica en la nostra vida, perquè ens en puguem beneficiar però sobretot perquè en puguem donar testimoni en aquest nostre món que n’està tan necessitat.
Dissabte IV durant l’any / II – Sta. Àgata, verge i màrtir.
