Déu ens demana que el coneguem estimant-lo.
«El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes, coneixement del Senyor, i no holocaustos». Ho deia el Senyor en la primera lectura per boca del profeta Osees. I ho deia lamentant-se del seu poble que no l’entenia, i que era inconstant. Què he de fer amb vosaltres, poble estimat? —venia a dir el Senyor: us penseu que vull una cosa i en vull una altra. “El que jo vull és la pregària del publicà, i no la del fariseu; sinceritat, i no orgull; humilitat i no vanaglòria”… podríem fer-li dir parafrasejant l’evangeli. I encara, fent un pas més, potser avui el Senyor ens podria dir a nosaltres: “El que jo vull és conversió, i no simples ritus; que m’estimeu de veritat, i no pas que m’adreceu una pregària rutinària… Perquè el Senyor ja ho sap com som; però ens estima igualment. I com que no pot deixar de ser conseqüent amb ell mateix i ens demostra la seva autenticitat estimant-nos, ens demana que nosaltres fem el mateix amb ell. No ens exigeix coses impossibles, sinó tan sols que fem amb ell allò que ell fa amb nosaltres: que el coneguem estimant-lo, i no pas que l’estimem amb un amor que sigui “com la boira del matí” o “com la rosada que desapareix aviat” fent servir l’expressió de la primera lectura. El Senyor ens demana que l’estimem encara que sigui amb els nostres límits i els nostres defectes.
Aquesta lamentació de Déu envers el seu poble, que ve acompanyada del recordatori del seu amor incondicional i d’una proposta de millora, ens és proclamada avui de forma intencionada en el cor de la Quaresma. Perquè en aquest temps que per a nosaltres ha de ser de purificació, ens va bé que ens siguin recordades les coses bàsiques que ens ajudin a tornar a Déu i a fer revisió de la nostra vida de creients en el nostre camí vers la Pasqua; i no tant si pensem en la propera Pasqua, sinó en la definitiva cap a la qual tots anem fent camí.
Perquè tots nosaltres, com el fariseu, correm el risc de saber-nos molt bé la teoria, però oblidar-la en la pràctica. O com el publicà, correm el risc d’equivocar-nos i de viure en pecat permanent. Però també com el fariseu continuem tenint la necessitat d’acostar-nos a Déu, i com el publicà estem cridats a penedir-nos de tot cor. Tots tenim, segurament, elements dels dos personatges, i hem de saber veure en les paraules de l’evangeli un encoratjament a millorar allò que ens passi a cadascú. Perquè així, quan ens presentem davant Déu de forma definitiva, no ens hagi de dir: “Què he de fer amb tu, estimat?” Sinó: “Estic content perquè has entès que m’havies d’estimar coneixent-me, posant a la pràctica amb els altres tot allò que jo he fet amb tu; estic content perquè sempre has estimat amb sinceritat i amb un amor autèntic, i no per interès”. D’aquesta manera, la vinguda definitiva del Senyor serà per a nosaltres un consol, com quan “ve la pluja” després de la sequera, o “com el ruixat que amara la terra”.
Dissabte de la setmana III de Quaresma
