Després de tant de temps de creure i confiar en el Senyor, el coneixem de veritat?
«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Aquesta pregunta que Jesús va adreçar a l’apòstol Felip mentre dialogaven, l’evangeli que acabem d’escoltar la situa en el context de l’últim sopar, mentre Jesús parlava llargament als seus deixebles a manera de testament espiritual. Era una paradoxa: després de tant de temps d’estreta convivència, després de tantes paraules escoltades de la boca de Jesús i de tants miracles fets en presència dels seus amics, Felip encara no havia entès que Jesús era el Fill de Déu, i que calia identificar-lo plenament amb el Pare: «Qui em veu a mi, veu el Pare» —li va respondre. I continuava dient «Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres». I és que aprofundir en la figura de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres, és aprofundir en el coneixement de Déu. Perquè Jesús és imatge del Pare, Jesús és «el camí, la veritat i la vida», fent servir la mateixa fórmula catequètica que ens oferia l’evangeli: Jesús és el camí per arribar a Déu Pare, per conèixer-lo i per viure d’acord amb el que Déu ens demana.
Avui les lectures ens han reportat aquest diàleg amb motiu de la festa de Sant Felip i Sant Jaume. A Felip, que havia estat deixeble de Joan Baptista, se li atribueix la petició de demanar-li al Senyor que li mostrés el Pare, i d’aquí tot el diàleg que acabem de comentar. I pel que fa a Jaume, la tradició l’ha identificat amb l’apòstol que anomenem “Jaume el menor”, que l’evangeli descriu en un altre passatge com “el germà del Senyor” i posteriorment amb qui fou el primer cap de l’Església de Jerusalem i a qui el Senyor s’aparegué de forma particular, com narrava la primera lectura.
I aquests pocs detalls biogràfics que coneixem de Felip i Jaume, avui a nosaltres ens poden portar força elements de reflexió per a la nostra vida com a cristians. En primer lloc, ens podem adreçar a nosaltres mateixos la pregunta que Jesús feia a Felip: després de tant de temps de creure i confiar en el Senyor, el coneixem de veritat? Pot semblar una paradoxa, però potser la fe que confessem de paraula no ha penetrat encara plenament en tota la nostra dimensió humana, i les nostres obres o les nostres paraules no es corresponen exactament amb allò que Jesús ens ha ensenyat. I el coneixement de Déu no s’ha de moure només en un pla intel·lectual o de coneixement, sinó que ha de ser un coneixement que passi a formar part de nosaltres mateixos, fins al punt que sigui un motor que ens mogui a fer bones obres. I seguint el model de Jaume, també podem preguntar-nos si hem vist el Senyor ressuscitat: ell fa molt de temps que està en nosaltres, i el trobem en la celebració, en la paraula que aquí ens és proclamada, el trobem en les persones més dèbils i que necessiten la nostra ajuda, el trobem en aquelles situacions que requereixen de nosaltres un exemple i un testimoniatge com el que va donar Jesús. El coneixem, i l’hem vist? El tenim aquí, cada dia en podem fer experiència. Només cal que obrim els sentits, que dialoguem amb Jesús en la pregària, i que fem allò que Jesús ens demana, perquè avui ens recordava també a nosaltres que «Sempre que em demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré». Jesús pot actuar a través de les nostres mans si, allò que ens toca fer, ho fem amb esperit de servei i d’estimació per als altres, ho fem amb aquella caritat autèntica que Jesús ens va ensenyar. Que l’exemple dels apòstols Felip i Jaume ens hi ajudi.
Homilia en la festa de St. Felip i St. Jaume, apòstols.
