Homilia del dissabte de la setmana III durant l'any / I
 |
| La Tempesta al mar de Galilea de Rembrandt (1632) |
Evangeli Mc 4,35-41
Benvolguts germans i germanes en Crist:
Qui deu ser aquest, que fins
el vent i l'aigua l'obeeixen? Aquesta pregunta oberta que es feien els
deixebles plens de respecte, és una de les preguntes que nosaltres tampoc no hauríem
mai de deixar de fer-nos: Qui és Jesús, per a nosaltres?
Segons la manera d’entendre
el món que es desprèn de l'Antic Testament, l'únic que podia dominar la força
del mar era Déu. Per citar-ne alguns exemples, podríem recordar com en el Gènesi
se'ns mostra un Déu que aplega les aigües en un sol indret, per a fer-hi
emergir l'esplendor de la seva creació; en l'Èxode, el mateix Déu fa caure les
aigües del mar Roig sobre els perseguidors del seu poble, per a salvar-lo i conduir-lo
cap a la llibertat; també el salmista explica com el Senyor «mudà el temporal
en bonança i calmà les onades de la mar» després que uns comerciants que
s'havien fet mar endins, el clamaren davant de les dificultats. Però en canvi,
en el llac de Galilea no és Déu qui calma les aigües sinó Jesús, que actua quan
els seus deixebles li ho demanen. Per això, sorpresos, es pregunten: Qui és
aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?
Aprofundint una mica més en
l'anàlisi d'aquest text, podem veure que el Crist és qui domina tota l'escena.
Malgrat que primer apareix dormint, aparentment aliè a tot el que estava
passant, quan és invocat pels deixebles s'implica a fons en la situació,
enfrontant-se a la mar embravida. I ho fa amb les mateixes paraules amb què, en
d'altres fragments de l'evangeli, increpa els esperits malignes. Per això podem
pensar que el mar és aquí una personificació del mal, que sucumbeix al poder de
Jesús. I d’aquesta manera queda transformat
el sentit de l'escena: així com Déu havia dominat les aigües perquè hi
aparegués la creació, així com Déu alliberà el seu poble a través de les
aigües, i així com Déu va salvar als mariners del perill i els portà «al port
desitjat, plens de goig per la calma retrobada», així, de la mateixa manera, Jesús
apareix com aquell qui té poder sobre el mal, i pot dominar les seves forces. La
finalitat d'aquesta narració, doncs, no seria tant la d'impressionar-nos per
les obres magnífiques d'un taumaturg, sinó la d'il·luminar-nos en el misteri de
la salvació: Jesús, que amb el seu poder ocupa el mateix lloc que Déu, ha estat
enviat per vèncer el mal, i salvar així a tot el món.
En el nostre intent
d'aproximar-nos al coneixement de Jesús, doncs, ens poden ajudar les mateixes imatges
que ens proposava l'evangeli: Quines són les tempestes que avui ens assoten? Si
veiem en la barca una imatge de l'Església, les aigües embravides per les que
ha de navegar poden ser la incomprensió, l'individualisme del nostre temps, o fins
de la persecució per causa dels extremismes que fan fer a Déu un paper que no
li correspon. Si veiem en la barca una imatge de la nostra vida individual, el
mar agitat pel que naveguem podria ser el de les temptacions, la ira, l'odi, o tot
allò que inquieta el nostre cor. Tant en un cas com en l’altre, hauríem de
veure en el Crist aquell que, malgrat que sembli adormit, està a punt per
ajudar-nos a vèncer les situacions que no podem controlar, i ens condueix a les
aigües més tranquil·les de la seva pau. El Crist ressuscitat és aquell a qui sempre
hi podem arribar a través de la pregària, siguin quines siguin les tempestes
per les quals travessem. Perquè potser és a través de les tempestes de la vida,
que ens pot arribar l'ocasió de fer emergir de dins nostre allò més important
que Déu hi ha posat, que és el seu amor. Només cal que l'invoquem amb fe, hi
confiem, i el posem en el lloc central que li correspon. Més enllà, doncs, de
veure en aquest evangeli un conte fantasiós, aquesta història ens pot ajudar a
conèixer cada cop més el Crist ressuscitat, aquell que fins el vent i l'aigua
l'obeeixen. Que la celebració d'aquesta Eucaristia, que ens el fa present aquí
i ara amb la seva paraula i el seu cos, ens hi ajudi.
