Homilia del dimarts de la setmana X durant l'any / I - Missa de St. Efrem

Evangeli Mt 5,13-16

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

™Benvolguts germans i germanes en Crist:

No és el mateix un alumne que un deixeble. L'alumne és algú que aprèn una matèria determinada, en relació al mestre que l'ensenya. El deixeble també és una persona que aprèn del mestre, però no es limita a l'aprenentatge en un sentit teòric: ser deixeble implica una adhesió personal al mestre, implica seguir el seu camí per la vida. A diferència del que passava amb les escoles filosòfiques de l'antiguitat, els deixebles de Jesús no eren alumnes que l'havien anat a buscar per aprendre una disciplina concreta, com ara saber llegir o interpretar l'escriptura. Els deixebles de Jesús havien estat cridats pel mateix mestre, per començar una nova vida. I aquesta partia de la base d'una nova relació amb Déu com a Pare: el deixeble de Jesús havia de fer una conversió i posar al davant de tot el manament de l'amor, havia de renunciar als béns i al propi projecte personal de vida –fins i tot renunciant als lligams familiars–, per poder contribuir així de forma exclusiva a l'edificació del Regne de Déu. Com havia fet Jesús. Ser deixeble d'ell, doncs, anava més enllà d'uns simples ensenyaments: implicava ser «sal de la terra» i «llum del món».

En l'antiguitat, la sal era importantíssima per a la conservació dels aliments, i per això era considerada com un element essencial de la terra. La llum, adés i ara, també era considerada com un element bàsic, perquè sense ella no es podria percebre la realitat. I el text de l'evangeli utilitza aquestes dues metàfores per descriure el que Jesús espera dels seus deixebles: no, que siguin un grup més; sinó que siguin una part essencial del món, un element clau que li doni gust i el conservi, un element que il·lumini i guiï a les altres persones. Així, la gent, veient el bé que obren aquests deixebles, no haurien de tenir més remei que creure, i glorificar el Pare del cel. Són imatges gràfiques que serveixen per explicar una altra realitat que seria difícil d'explicar només amb paraules. Perquè la profunditat del missatge cristià no es redueix a unes simples nocions teòriques, sinó que demanen un treball d'aprofundiment que pot portar tota una vida. Per això l'ús de les imatges facilita l'explicació d'aquesta realitat, a la qual hom s'hi ha d'anar endinsant i aprofundint progressivament.

Un deixeble de Jesús que també es va valer de la força de les imatges, fou el diaca St. Efrem de Síria, la festa del qual avui celebrem. Va ser sal i llum a través de les seves qualitats per la predicació, que va dur a terme servint-se de la música i la poesia. Aquestes dues disciplines –com la paraula de Déu– són immaterials, però amb tot, poden moure el nostre interior de tal manera que ens facin avançar i contribuir a l'edificació del Regne de Déu. St. Efrem explica aquesta profunditat de la paraula de Déu equiparant-la amb un tresor, que alhora és com un «arbre de vida que t'ofereix fruit beneït en totes les seves parts». Aquell qui aconsegueix una part d'aquest tresor, no s'ha de pensar que només hi ha allò que ha trobat, sinó que «ell només ha estat capaç de trobar el que hi ha vist, però que hi ha moltíssimes coses més». I ens demana que ens alegrem per les riqueses aconseguides, «encara que no les arribem a entendre». Aquesta alegria i la felicitat que brollen del nostre interior, haurien de ser un signe indicatiu de ser en el bon camí. Perquè l'aprofundiment en la paraula de Déu ha de fer aflorar a l'exterior tot allò de bo que hi ha en nosaltres. Per això als primers deixebles se'ls demanava que fossin un punt de referència, com el poble edificat dalt d'una muntanya, que no es pot amagar. St. Efrem ho va ser, i encara avui ens és exemple. Tan de bo que nosaltres, com a bons deixebles i no només com a alumnes, també fem que brolli tot allò de bo que Déu ha posat dins nostre, i esdevinguem sal de la terra i llum del món.