Homilia del dissabte de la setmana IX durant l'any / I

Fano. La vídua pobra.

Evangeli Mc 12,38-44

En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament». Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».

Benvolguts germans i germanes en Crist:

Un cop més, Jesús ens proposa com a exemple a seguir el d'una persona que ocupava un dels llocs més baixos en l'escala social del seu temps: una vídua pobra que, donant dues monedes de les més petites, va donar més que tots els rics que donaven molt. És una situació que no deixa de sorprendre'ns, i que ens interpel·la sobre l'actitud amb la que fem les nostres accions de cada dia: Com fem les coses? I, sobretot: Què és el que Déu realment ens demana?

En el temps de Jesús, el Temple de Jerusalem era considerat com el santuari de Déu per excel·lència. Era un complex format per atris i edificis, situats dins d'una  muralla que contenia diferents seccions. El recinte exterior o «atri dels gentils», era accessible tant per als jueus com per als pagans. El recinte interior només era accessible per als jueus, i comptava amb l'atri de les dones, el dels homes, i el dels sacerdots, on hi havia l'altar dels holocaustos i el santuari pròpiament dit. Una de les dependències del Temple era la sala del tresor, on es recollien ofrenes en metàl·lic que servien per mantenir tota l'activitat. Segurament, doncs, feien falta molts diners per sostenir tot aquell complex. Però tot i així, Jesús no lloa els que donen molts diners, sinó a la vídua que dóna una quantitat insignificant. Perquè per a Jesús el culte veritable a Déu és interior, i cada persona és temple de l'Esperit Sant. Per això, la ofrena que realment és agradable a Déu no són els diners que a cadascú li sobrin, sinó la donació d'un mateix, feta amb actitud humil, en bé del proïsme i de l'edificació del Regne de Déu. I aquella vídua havia donat «tot el que tenia per a viure», havia donat del que necessitava, s'havia donat a si mateixa. Jesús, doncs, no ens presenta els pobres com a simples destinataris de la nostra caritat, sinó que ens els posa com a model i exemple a seguir: el qui dóna d'allò que necessita s'està posant completament en mans de Déu, i per això esdevé una escola de confiança i de despreniment, dues actituds agradables a Déu.

A partir d'aquí, doncs, podríem dir que les figures del Mestre de la Llei i de la vídua pobra que ens ha presentat l'evangeli d'avui, són una imatge de dues actituds que cadascun de nosaltres pot tenir: per una banda, l'altivesa del qui es pensa que ja ho sap tot, i tot ho fa bé, que es deixa portar per l'orgull, i dóna d'una manera interessada potenciant l'aspecte exterior; i per altra banda, la humilitat del qui s'ofereix de forma autèntica, no per obligació sinó per una fe profunda que és la que el fa actuar. Per això avui és un bon dia perquè ens preguntem com fem les coses, i sobretot, què és el que Déu ens demana. La opció que li és agradable a Jesús és clara: compta més l'actitud interior amb la que oferim allò que som, que no pas l'ofrena material exterior que puguem fer, deslligada de la nostra vivència interior.

Quines són, doncs, les dues monedes que cadascú pot oferir a Déu? Segurament, la resposta no serà igual per a tothom. Perquè tots hem rebut diferents dons, i tots hem de donar a partir d'allò que hem rebut. Però sí que podem estar segurs que, tinguem el que tinguem per oferir, seran més agradables a Déu els petits gestos fets amb convicció i humilitat, que no pas les grans accions fetes de cara a la galeria. I per això no fan falta grans recursos: sempre tenim l'oportunitat d'oferir allò que som a qui tinguem a la vora. Són els petits gestos de cada dia, que podem fer sempre i en tot lloc, sense fer distinció de persones. De vegades n'hi pot haver prou amb una mirada amable, un somriure, una petita atenció, escoltant el qui ho necessita, o donant una bona paraula. Però sobretot ho hem de fer conscients que tot allò que fem a un dels més petits, ho fem al Crist. Que l'exemple de fe i de donació de la vídua pobra, ens encoratgi en el nostre dia a dia.