De res no serveix saber que hem d’estimar, si les preocupacions del món present no ens deixen veure que al costat tenim persones mancades d’amor
Encara que ens pugui semblar que a la natura hi ha un equilibri perfecte, tot
el que veiem és caduc i tard o d’hora passarà. Els primers cristians creien que
la fi del món físic s’havia d’esdevenir d’un moment a l’altre, i amb el pas del
temps es va anar veient que les profecies sobre el final dels temps s’havien de
llegir en una altra clau: sí que un dia arribarà la fi dels temps; però també per
a tots i cadascun de nosaltres també arribarà de forma particular aquell dia en
què deixarem de pelegrinar per aquest món i entrarem en una altra realitat. I a
banda el dia de la nostra mort física, també a cadascun de nosaltres ens pot
arribar en qualsevol moment i de la forma més inesperada una crida de Déu, un
moment en el que Déu precisi alguna cosa de nosaltres en benefici dels nostres
germans. Totes tres formes d’interpretació són vàlides per entendre l’esperit
atent que se’ns demanava en l’evangeli d’avui, en referència a aquell dia que
vindrà «de cop i volta, (...) segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui
de la terra».
Aquesta realitat a la que tots estem cridats i que podem anomenar «el Regne
de Déu», ja és present enmig nostre. I la celebració eucarística ens la fa viva
d’una manera especial. Perquè quan la comunitat està reunida en el nom de
Jesús, el Crist ressuscitat es fa present entre nosaltres i el podem percebre viu
a través de la seva paraula i de la seva taula, a través de la qual entrem en
comunió amb ell. Una paraula que avui, l’últim dia de l’any litúrgic, ens
recordava parlant-nos dels últims temps que hem de tenir una actitud atenta,
perquè no ens passi per alt aquesta crida en el moment que se’ns presenti. I la
Mare de Déu, de la qual fem memòria en aquesta Missa, és el paradigma del que
implica la completa disponibilitat per al pla de Déu: saber donar una resposta
afirmativa al que Déu ens proposa, encara que això impliqui renunciar a la
pròpia voluntat.
És justament
això el que estem cridats a fer en les nostres vides: escoltar la paraula de
Déu i fer-la viva en nosaltres. Convertir-nos en seguidors compromesos del
Crist, perquè estant atents al que passa al nostre voltant, sapiguem veure què
és el que se’ns demana en cada moment. Però és fonamental que tinguem aquesta
actitud de la qual avui ens parlava Jesús: que estiguem atents. Perquè de res
no serveix saber que hem d’estimar, si les preocupacions del món present no ens
deixen veure que al costat tenim persones mancades d’amor. El remei que ens
proposava l’evangeli perquè això no ens passi és la pregària: el diàleg confiat
i sincer amb Déu, que ens pot anar conduint cap a aquesta realitat última a la
qual estem convidats a entrar. En aquest nou començament de l’any litúrgic,
tinguem el cor obert per escoltar les propostes de Déu tingui per fer-nos.
Homilia del dissabte de la setmana xxxiv / i – Sta. Maria en Dissabte
