L’Advent ha de ser un recordatori de com hem de viure tot l’any: atents als altres
Les lectures d’avui són com una escola d’esperança. A través d’aquests
textos Déu ens vol transmetre confiança i ens diu que, per malament que vagi
tot, Déu s’apiadarà de nosaltres i ens donarà un regne en el que se superen
totes les expectatives: hi haurà pluja per regar els sembrats, la terra
produirà un pa substanciós i nutritiu, i hi haurà pastura abundant pels ramats;
els recs aniran plens d’aigua i Déu mateix ens embenarà les ferides. I no només
això, sinó que a més una gran llum ho il·luminarà tot, tindrem qui ens guiï si
ens desviem del camí, i serem escoltats per Déu de seguida que l’invoquem. És
com un somni. Era com un somni pel
profeta Isaïes, que l’explicava amb imatges de la vida rural. Però per
nosaltres els cristians és un somni ja acomplert en la figura de Jesús. Ell és
aquesta llum que ens fa present Déu, que ens porta la seva misericòrdia, i que
ens guareix. A través de Jesús Déu ens ha fet arribar aquesta mà que conforta
els cors desfets i embena les ferides, fent servir les paraules del Salm. I ho
ha fet gratuïtament, perquè sí, perquè ens estima.
Aquesta salvació de Déu es va encarnar fa dos mil anys, però no és una cosa
del passat: continua fent-se present entre nosaltres cada dia. Perquè cada
celebració ens fa present el Senyor entre nosaltres per la seva paraula, que és
com aquesta aigua abundant que mai no ha de faltar. Cada celebració ens fa
present el Senyor a través del pa eucarístic, que és aquest aliment substanciós
i nutritiu que Déu no ha deixat mai de donar-nos amb abundància. Però sobretot
se’ns fa present i viu cada cop que, a través nostre, Déu fa arribar el seu
amor als qui tenim més a la vora. Perquè la celebració no és res en si mateixa
si no ens anima a portar allò que rebem a
l’església més enllà dels seus murs, a portar-ho directament al cor de
les persones que ens envolten, fent que les nostres mans siguin aquestes mans
de Déu que conforten i embenen les ferides als altres.
Al nostre voltant hi podem veure un món desorientat; hi podem veure una
multitud malmenada i desesperançada, com si fossin ovelles sense pastor. Però
també hi podem veure un lloc on portar-hi esperança, un lloc on anunciar-hi el
Crist, una oportunitat per dur la compassió de Déu als qui tenim més a prop. Això és l’Advent:
una escola d’esperança, com les lectures d’avui. Perquè l’Advent no ha de ser
només un recompte de dies per arribar al Nadal, sinó un recordatori de com hem
de viure tot l’any: atents als altres, al nostre voltant, perquè sapiguem
adonar-nos de les necessitats que tenim a tocar. I això ho podem fer sense
grans heroïcitats: només estimant, fent que els qui tenim més a la vora se
sentin estimats, i fent néixer cada dia de l’any a Jesús en el nostre interior.
Perquè, per malament que vagi tot, Déu sempre podrà així fer arribar el seu
Regne a tothom a través nostre. Siguem aquests segadors enviats al camp.
Homilia del dissabte de la setmana I d’Advent
