Cada dia hem de decidir si volem tenir problemes o reptes
El mateix text de l’evangeli explica, uns versets més endavant, la paràbola del blat i el jull que ens acaba de ser proclamada. Serà el passatge que llegirem dimarts vinent: al mateix temps que Jesús sembra la bona llavor en el camp del món, el maligne hi sembra la dolenta. Totes dues creixen juntes fins a la fi dels temps, quan Déu destriarà els qui han obrat el bé dels qui han obrat el mal. Per tant, hi ha una fi i un judici; però la decisió de com hi arribem és completament nostra: perquè ser blat o jull ho determina la nostra actuació. També el profeta Jeremies ens alertava que la nostra manera de comportar-nos és decisiva: els qui han obrat el bé es mouen en l’àmbit de Déu; però els qui obren el mal, automàticament s’exclouen ells mateixos del seu camp. Som nosaltres qui hem de decidir cada dia com ha de ser el nostre comportament; si volem ser blat, o jull.
L’eucaristia és aquest espai en el que ens reunim amb el Senyor en el seu temple, i hi dialoguem. En la seva Misericòrdia Déu no ens ha deixat sols, sinó que ens ha donat aquesta taula en la que cada cop que hi seiem hi podem rebre de nou la llavor de la seva paraula. Una llavor que arrelarà en nosaltres i donarà fruit sempre i quan haguem treballat abans la terra del nostre cor, per a fer-la bona. La Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, va acollir sense dubtar la paraula de Déu i li va donar vida en el seu interior; i és precisament això el que estem cridats a fer també tots i cadascun de nosaltres.
En el nostre món el bé i el mal estan barrejats, i sovint no és fàcil destriar-los. Per posar dos exemples: Equivocar-se és bo, o és dolent? Segurament tots hem après dels errors. Estar malalt és bo, o és dolent? Segurament a tots ens ha anat bé saber quins són els propis límits, i rebre l’amor dels qui ens envolten. El jull, tot i ser dolent, deixa créixer el blat; i no convé arrencar-lo. Per tant, es tracta d’aprendre a conviure amb el que no ens agrada o no ens va bé, tot mirant de no deixar-nos-hi ofegar: de tot en podem aprendre. «Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega», diu l’amo als mossos: cada dia de la nostra vida és un tresor ple d’oportunitats, un temps preciós que se’ns regala per aprendre a ser blat, i a fer el bé a pesar del mal amb qui hem de conviure. Cada dia hem de decidir si volem tenir problemes o reptes, i la mare de Déu ens indica, un cop més, quin és l’exemple a seguir: «feu el que ell us digui». Jesús, que transformà el mal de la creu en el bé immens de la resurrecció, és l’exemple suprem del què pot arribar a ser la transformació del mal en el bé. I la porta d’entrada continuen essent les paraules de Jeremies: «Escolteu la paraula del Senyor, tots els [...] que entreu per aquestes portes per adorar-lo!». Escoltem-la, sí, però deixem també que ens vagi transformant per dins, perquè puguem arribar un dia al graner del Senyor.
Homilia del dissabte de la setmana xvi / ii – Sta. Maria en dissabte
