No ens deixem vèncer pel desànim: «Quan sóc feble és quan sóc realment fort»
Acabem d’escoltar una paradoxa: Déu, preocupant-se per la humanitat i no volent-la deixar sola, ens envià els seus missatgers: els profetes a l’època de l’Antic testament i després el Crist, missatger per excel·lència. Però nosaltres, en comptes d’acollir-los i estar agraïts pel missatge rebut, els vam refusar i menysprear. «Compadiu-nos, Senyor, compadiu-nos», clamava el salmista tot demanant misericòrdia per l’insult que li vam fer... Per sort, el Senyor –que sap de quin fang ens va crear–, ja sabia la nostra feblesa i estava disposat a donar-nos la seva gràcia, que com ens explicava St. Pau en la segona lectura, fa evident el seu poder com més febles són les nostres forces. I és que, paradoxalment també, el misteri de l’encarnació fa que la força es manifesti en la feblesa: fent-se un de nosaltres, Déu ha elevat la humanitat a una potència infinita; però també fa que el missatge insondable de Déu es manifesti, precisament, a través dels més petits, i dels més febles.
Una prova d’això, la tenim en la mateixa Eucaristia: en ella, un tros de pa i una mica de vi, per la força de la seva paraula es transformen en el misteri de la redempció. Aquests petits dons es transformen en la seva presència, que a l’hora és anticipació de la vida eterna: tots nosaltres, menjant el cos de Crist i bevent la seva sang, fem nostra la seva paraula, i ens anem transformant, poc a poc, en allò que Déu ens ha cridat a ser: missatgers de la seva paraula enmig del món. Com ho foren els profetes, i com ho fou el mateix Crist.
Però com diu la dita popular que té el seu origen en l’evangeli d’avui, ningú no és profeta a la seva terra... Igual que li va passar a Jesús, a St. Pau, i abans als profetes enviats per Déu al seu poble, pot ser que nosaltres, cristians, no siguem ben vistos en els nostres entorns. De fet, la nostra societat està plena de paradoxes i situacions que semblaria que ja no s’han de donar [no cal que les enumerem...], i sovint podem caure en la temptació de pensar que no hi podem fer res. Però així com a través de les coses materials i de les persones podem veure com es cometen les injustícies més grans, i s’arriben a cometre les accions més dolentes, també pel misteri de l’encarnació tots podem participar de la gràcia divina, i ser portadors del missatge de pau i d’amor que Jesús ens vingué a portar. Déu li deia al profeta: «Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu diga’ls: “Això diu el Senyor Déu...”». És el que hem de fer els cristians enmig de la nostra societat: perseverar. Jesús no defallí, i malgrat estar sorprès que no el creguessin, no parà de recórrer viles i pobles, predicant la paraula de Déu. Siguem també nosaltres la seva presència viva en el món, i no ens deixem vèncer pel desànim: «Quan sóc feble és quan sóc realment fort», deia St. Pau, perquè és en la feblesa de la carn que Déu ha manifestat la seva gràcia.
Homilia del diumenge xiv durant l’any / B
