Déu ens estima i ens té preparat el millor, encara que no puguem entendre exactament com serà
Molt sovint, Jesús ens parla de l’existència d’una altra vida després d’aquesta. De fet molts cops no en parla explícitament, sinó que dóna per suposada l’existència d’aquesta realitat que està més enllà, i parteix d’aquesta base per explicar com hem de viure i comportar-nos aquí. Però altres vegades sí que en parla explícitament, com és el cas de l’evangeli d’avui. Jesús deia que «en el món que vindrà» viurem per sempre, i que quan participem de la resurrecció serem «com àngels», i ja no podrem «morir mai més». És, doncs, un futur d’esperança, encara que sigui difícil d’explicar amb les categories del món present. De fet, les paraules que hem escoltat intentaven ser entenedores per als saduceus, a qui Jesús es dirigia en aquest text. I els saduceus no creien en la resurrecció dels morts, perquè pensaven en l’altra vida amb les categories de la nostra, com ho demostra la situació que van plantejar a Jesús. El que Jesús intenta dir-los, doncs, és que per entendre com serà la realitat futura cal fer un canvi de paradigma: Déu ens estima i ens té preparat el millor; encara que no puguem entendre exactament com serà.
La litúrgia ens convida a meditar sobre aquesta altra realitat, precisament aquests dies que estem acabant l’any litúrgic. Estem a punt de començar l’Advent, i el final del període actual és un temps propici per meditar sobre el final de les coses, i l’esperança que tenim en una realitat futura. Però la litúrgia, més que un recordatori és una anticipació d’aquesta realitat, perquè a l’eucaristia estem reunits amb el Senyor ressuscitat, que se’ns fa present en la comunitat reunida, en la paraula proclamada, i en els seus dons sagramentals que ara rebrem. Encara que ens costi d’entendre, cada cop que ens acostem a la seva taula, participem ja d’aquesta realitat que el Senyor ens té preparada, i a la qual no es cansa de cridar-nos un cop i un altre, passi el que passi.
Aquesta realitat futura a la que estem cridats, no és res més que la prolongació de la vida que ja tenim ara. Per això tot l’evangeli ens anima a tenir una conducta i portar una vida que ens en faci dignes, encara que no tot depengui del nostre esforç i del què fem: la misericòrdia de Déu és infinita, i així com Jesús va cridar als més pobres i pecadors a la seva taula, confiem que també ens cridarà a nosaltres. Però el simple fet de saber l’existència d’una realitat futura, ens ha d’animar –si més no– a començar ja des d’ara les bones relacions amb les persones que tenim a la vora, ja que és a través d’elles que rebem la gràcia del seu amor, i tenim l’oportunitat de transmetre’l als altres. Que la celebració d’aquesta eucaristia ens faci ben conscients d’aquest amor immens amb què Déu ens estima, i ens faci conscients també que cada dia hem de treballar perquè creixi i doni fruit.
Homilia del dissabte de la setmana xxxiii de durant l’any / ii
