Pregar és posar-se a la presència de Déu, i dialogar amb Ell
Avui ha estat el mateix text evangèlic qui ens ha explicat el sentit de la paràbola que acabem d’escoltar. L’evangelista ens deia que Jesús la digué «per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». Aquí, doncs, podríem acabar el nostre comentari. Però potser ens podem preguntar perquè ho va fer. Segurament fou perquè devia veure que allò era el que més convenia d’aprendre en aquell moment als seus deixebles. I ens podem fixar precisament en això: entre els deixebles i Jesús hi havia un diàleg. No era simplement una conversa a través de la qual intercanviaven diferents punts de vista, sinó que era un diàleg en el sentit que amb ell, els deixebles tenien l’oportunitat d’anar-se transformant i avançant pel camí del Regne. Aquest diàleg entre Jesús i els seus deixebles no és res més que la pregària. Perquè pregar no és només parlar amb Déu i demanar-li coses, donar-li gràcies o demanar-li perdó, sinó que pregar és posar-se a la seva presència i dialogar amb Ell, escoltar el que té per dir-nos perquè puguem avançar pel camí cap al Regne que ens ha proposat.
Els deixebles de l’evangeli dialogaven amb el Senyor de forma física, perquè el tenien amb ells. Nosaltres, en canvi, ho fem d’una altra manera: la Missa és el lloc on ens posem a la presència del Senyor per dialogar-hi, no només per parlar-li. A la celebració litúrgica podem establir un diàleg amb Déu si entenem que ens parla a través de la seva paraula, que no és la simple repetició d’unes històries antigues que hem sentit moltes vegades, sinó que en el context de la Missa esdevé paraula viva, adreçada a cadascun de nosaltres aquí i ara. I amb la recepció dels dons eucarístics ens unim al seu amor i rebem allò amb el què poc a poc ens anem transformant: el Cos de Crist. L’Eucaristia no és, doncs, una trobada entre nosaltres: és el lloc on el Senyor ressuscitat parla a la seva Església, amb l’encàrrec de portar a la nostra vida allò que hem rebut.
Avui, doncs, podem preguntar-nos moltes coses a partir de la paràbola de l’evangeli. Podem revisar com és la nostra pregària, veure si solem parlar més que no pas escoltar, o bé si com la vídua només acudim a ella quan tenim una necessitat. També el paper del jutge sense entranyes ens pot interpel·lar: tractem als altres amb un amor sincer, o fem les coses de rutina, per evitar problemes? I sobretot ens pot qüestionar la pregunta oberta amb la què acabava el text: «Quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?» La fe és la nostra submissió lliure a la paraula escoltada, és la nostra resposta a la proposta que Déu ens fa. Segur que si preguem amb constància i no perdem mai l’esperança, el Senyor continuarà parlant-nos com ho feia amb els primers deixebles, i quan vingui a trobar-nos trobarà fe en nosaltres.
Homilia del dissabte de la setmana xxxii durant l’any / ii
