Deu és bo i vol que nosaltres també ho siguem
L’evangeli que ens acaba de ser proclamat va al nucli de la festa que avui celebrem, que és la de la bondat de Déu. La lectura ens presentava Déu com un pare bo, que sap donar coses bones als seus fills quan les hi demanen. I ho feia, precisament, perquè és el que Ell va fer amb nosaltres ja abans de crear-nos: Déu ens va donar els béns de la natura, amb una sobreabundància de recursos que són molts més dels que necessitem. «Déu veié que tot el que havia fet era bo, bo de debò» (Cf. Gn 1,31), ens recorda la primera pàgina de la Bíblia.
Però més enllà dels recursos naturals i dels béns materials, Déu ens ha donat com un tresor inestimable la seva paraula, que en el context de la Missa va dirigida a cadascun de nosaltres. I encara, en la celebració ens dóna la seva gràcia inestroncable a través dels dons sagrats del pa i del vi. La natura conté recursos en abundància, però la paraula de Déu és la font realment inesgotable que no deixa de donar-nos allò que més necessitem: una paraula de part de Déu, que ens parla directament al cor de cadascun de nosaltres cada cop que ens acostem a la seva font.
I quina és, la nostra resposta? Naturalment, no pot ser una altra que l’agraïment. I també ho hauria de ser el respecte per la natura, i pel nostre planeta, d’aquí la festa d’avui. Però no és menys cert que també ens hem d’adonar d’una altra cosa: per abundants i bons que siguin els recursos materials, els millors dons sempre són els que Déu ha posat directament en nosaltres, en el nostre interior. I aquests, perquè germinin i donin fruit, necessiten precisament la sequedat del desert. És una paradoxa: per fer fructificar allò que Déu ha posat en nosaltres, hem de saber desprendre’ns precisament de les coses materials. Només així podem centrar l’atenció en allò que ens vol dir. Perquè la seva paraula ressoni amb força en nosaltres, ens hem de buidar de tot. I serà llavors que aquella bondat de Déu naixerà en nosaltres, i la podrem comunicar al món. L’evangeli comparava Déu amb un pare bo, que dóna el millor als seus fills. Som, nosaltres com aquest pare bo? Donem el millor que tenim de nosaltres mateixos, o ens ho guardem per al nostre gaudi personal? Avui, vivim tan d’esquena a la natura, que fins i tot ens sorprèn la festa de les témpores. Avui, que anem al supermercat i trobem sempre de tot, ens sembla molt llunyà que els antics dediquessin un dia a donar gràcies després de la collita. Però la festa d’avui ens toca ben de prop si ens centrem en el dons que Déu ha posat en nosaltres. Agraint-los, però sobretot fent-los créixer i fructificar, serà com col·laborarem de veritat al creixement del seu Regne, cadascú en la mesura que pugui. Deu és bo i vol que nosaltres també ho siguem. Que la celebració d’avui ens ajudi a prendre’n consciència, i a portar-ho a la pràctica.
